Tycho Brahe va néixer el 14 de desembre de 1546 al castell de Knutstorp, a l'Escània, l'extrem sud de l'actual Suècia, que llavors pertanyia a Dinamarca. Era fill d'una de les famílies més poderoses de la noblesa danesa. El va criar el seu oncle Jørgen Brahe, que el volia veure convertit en un alt funcionari del regne. Als dotze anys va entrar a la Universitat de Copenhaguen.

El 21 d'agost de 1560 hi va haver un eclipsi de sol. Els astrònoms l'havien anunciat amb antelació, i es va produir tal com havien dit. Al jove Tycho no el va impressionar tant l'espectacle com el fet que algú l'hagués pogut calcular per endavant. Si el moviment dels astres es podia preveure, valia la pena mesurar-lo bé.

La família el va enviar a estudiar a diverses universitats alemanyes i suïsses: Leipzig, Wittenberg, Rostock, Basilea i Augsburg. Allà on anava, comprava llibres i instruments per mesurar la posició dels astres. El 1572 vivia a l'abadia de Herrevad, a casa d'un altre oncle, Steen Bille, l'únic de la família que aprovava aquella afició. Hi passava els dies fent alquímia, una barreja de química primitiva i de recerca gairebé màgica que intentava transformar unes substàncies en d'altres.

Vistes des de la Terra, les estrelles formen figures que es repeteixen nit rere nit i any rere any: les constel·lacions. Una de les més fàcils de reconèixer al cel del nord és Cassiopea, cinc estrelles brillants que dibuixen una W. Des de l'Escània no es pon mai: es pot veure tota la nit, girant a poc a poc al voltant de l'estrella polar.

L'11 de novembre de 1572, Tycho hi va veure una estrella més brillant que totes les altres. Coneixia aquell tros de cel des de petit i sabia que allà no n'hi havia hagut mai cap. Va trigar a creure-s'ho, fins que altres persones li van confirmar que també la veien.

Tycho no va ser el primer a veure-la. El 6 de novembre ja l'havien vist a Corea i, a la ciutat alemanya de Wittenberg, l'astrònom Wolfgang Schuler. Arreu d'Europa, i també a València, hi va haver gent que la va seguir. Però ningú no la va mesurar amb tanta precisió com ell.

Una estrella que s'encenia de cop, brillava unes setmanes més que cap altra i s'apagava a poc a poc. Ningú no sabia què era. La resposta no arribaria fins al segle XX.

Durant gairebé dos mil anys, les universitats europees van ensenyar el món tal com l'havia descrit el filòsof grec Aristòtil. La Terra era al centre de tot, i el món es dividia en dues parts. Per sota de la Lluna, tot naixia, es transformava i moria. Per sobre de la Lluna, el cel era fet d'una matèria perfecta i eterna: les estrelles eren les mateixes des de sempre i ho serien per sempre. Si hi apareixia alguna cosa nova, com un cometa, s'entenia que era un fenomen de l'aire, prop de la Terra, com un llamp o un núvol.

La pregunta, doncs, era on era l'estrella nova. Si era a prop, a l'aire, Aristòtil tenia raó. Si era lluny, entre les estrelles, Aristòtil s'equivocava.

Per saber-ho, Tycho es va valer d'un efecte que tothom ha vist des de la finestra d'un tren. Quan el tren avança, els arbres del costat de la via passen de pressa, les cases més allunyades es mouen a poc a poc i les muntanyes del fons semblen quietes. Com més a prop és una cosa, més sembla que canvia de lloc quan qui la mira es desplaça. Els astrònoms en diuen paral·laxi.

Al llarg d'una nit, qui mira el cel també es desplaça, perquè la Terra gira sobre si mateixa i l'emporta milers de quilòmetres. Les estrelles són tan lluny que aquest desplaçament no les afecta: les figures que formen no canvien mai. La Lluna, en canvi, és prou a prop perquè l'efecte es noti: segons des d'on i quan es miri, apareix en un punt o en un altre de les estrelles del fons. I una cosa que fos a l'aire, encara més a prop, hauria de canviar molt de lloc. Si l'estrella nova era a prop, al llarg de la nit s'havia de moure respecte de les estrelles de Cassiopea.

Tycho s'acabava de fer construir un instrument nou, un sextant: dos braços de més d'un metre i mig, units per una frontissa i amb un visor a cada braç. Si apuntava un braç a l'estrella nova i l'altre a una estrella de Cassiopea, l'obertura entre tots dos li donava la distància entre les dues estrelles, mesurada en graus. Va fer la mesura al vespre, a mitjanit i a la matinada, i la va repetir durant setmanes. Les xifres eren sempre les mateixes. L'estrella nova no es movia gens respecte de les seves veïnes.

La conclusió era inevitable: no era a l'aire ni a prop de la Lluna, sinó molt més enllà, entre les estrelles. El cel sí que podia canviar.

El 1573 Tycho va publicar a Copenhaguen un llibre petit en llatí, que llavors era la llengua de la ciència a tota Europa. El títol complet era De nova et nullius aevi memoria prius visa stella, «Sobre l'estrella nova, mai vista abans en la vida ni en la memòria de ningú». Com era habitual a l'època, hi barrejava especulacions sobre què podia anunciar l'estrella. Però el cor del llibre eren les mesures.

Als savis que s'entestaven a dir que l'estrella era a l'aire, els va dedicar una exclamació que s'ha fet famosa:

Oh, enteniments obtusos! Oh, cecs observadors del cel!

El llibre es va conèixer amb un nom més curt, De nova stella, que vol dir «Sobre l'estrella nova». A partir d'aquí, els astrònoms van començar a anomenar nova qualsevol estrella que s'encenia de cop en un lloc on abans no se'n veia cap. Als anys trenta del segle XX es va descobrir que algunes d'aquestes «estrelles noves» eren explosions moltíssim més potents que les altres, i se'ls va dir supernoves. L'estrella de Tycho n'era una.

Aquell llibre va convertir un noble aficionat en un astrònom conegut a tot Europa.

Tycho volia instal·lar-se a Basilea. El rei Frederic II de Dinamarca no el va voler perdre: el 1576 li va cedir l'illa de Hven, al mig de l'estret de l'Øresund, que separa Dinamarca de l'Escània, i li va donar diners per construir-hi un observatori.

Hi va aixecar Uraniborg, el «castell del cel», una residència amb laboratori, biblioteca i terrasses per als instruments. Com que el vent els feia vibrar i espatllava les mesures, al costat s'hi va fer construir un segon observatori, Stjerneborg, el «castell de les estrelles». Els instruments eren dins de cambres excavades a terra, i només en sobresortien les cobertes.

Durant vint anys hi va mesurar les posicions dels astres amb una precisió que ningú no havia aconseguit mai sense telescopi, que encara no s'havia inventat. El 1577 va demostrar que un gran cometa també era més enllà de la Lluna. Tot i això, Tycho no va arribar a acceptar que la Terra es mogués: va proposar un sistema en què els planetes giraven al voltant del Sol i el Sol, al voltant d'una Terra immòbil.

Quan Frederic II va morir, el 1588, les relacions amb el nou rei, Cristià IV, es van espatllar. El 1597 Tycho va deixar Hven, i el 1599 es va instal·lar a Praga com a matemàtic de l'emperador Rodolf II. Allà se li va unir un jove matemàtic alemany, Johannes Kepler. Tycho va morir el 24 d'octubre de 1601. Kepler va heretar les seves observacions i, estudiant les del planeta Mart, va descobrir que els planetes no giren al voltant del Sol en cercles perfectes, sinó en el·lipses, una mena d'òvals.

Avui sabem que Tycho no va veure néixer una estrella. La va veure morir.

A milers d'anys llum de la Terra, tan lluny que la llum que en surt triga entre vuit i deu mil anys a arribar fins aquí, hi havia dues estrelles que giraven l'una al voltant de l'altra. Una era semblant al Sol. L'altra era una nana blanca, el que queda d'una estrella com el Sol quan ja ha cremat tot el combustible: un astre de la mida de la Terra, però tan dens que una cullerada de la seva matèria pesaria tones. Brilla tan poc que, a aquella distància, és completament invisible.

La nana blanca anava robant gas a la seva companya. Quan en va acumular massa, el seu interior es va encendre en una reacció nuclear que la va destruir sencera en pocs segons. És el que avui s'anomena una supernova de tipus Ia. Durant unes setmanes, aquella explosió va brillar com milers de milions de sols. Per això, en un punt del cel on no s'hi veia res, de sobte va aparèixer una estrella que es veia fins i tot de dia.

Després la llum es va anar apagant. El que mantenia encesa l'explosió eren materials radioactius acabats de fabricar, que es desintegraven a poc a poc i escalfaven les restes. A mesura que s'esgotaven, la llum minvava i, com un ferro que es refreda, passava del blanc al groc i al vermell. Al cap de setze mesos, l'ull humà ja no la podia veure.

Encara hi ha una última sorpresa. Com que la llum triga milers d'anys a arribar fins aquí, l'explosió que Tycho va veure el 1572 havia passat en realitat milers d'anys abans. I no va desaparèixer del tot: va deixar un núvol de gas que encara s'expandeix i que els astrònoms anomenen romanent de la supernova.

• El nas de llautó. El 1566, quan estudiava a Rostock, Tycho es va barallar durant una celebració amb un cosí llunyà, el noble danès Manderup Parsberg. Segons la tradició, discutien sobre qui dels dos era millor matemàtic. Es van batre en duel i Tycho hi va perdre part del nas. Va portar tota la vida una pròtesi que se suposava d'or i plata, però quan el van exhumar a Praga el 2010, les restes de coure i zinc van demostrar que era de llautó.
• Dues dates per a una nit. El 1582 el papa Gregori XIII va corregir el calendari i va suprimir deu dies. Dinamarca, que era protestant, no va adoptar el nou calendari fins al 1700. Per això l'11 de novembre de Tycho correspon al nostre 21 de novembre, tot i que l'efemèride es commemora per tradició l'11.
• Primer se la va sentir, després se la va tornar a veure. Durant segles, ningú no va trobar cap rastre del núvol de gas que havia deixat l'explosió. El 1952, un radiotelescopi de Jodrell Bank, a Anglaterra, en va captar les ones de ràdio. El 2008 es va fer un pas més: part de la llum de 1572 havia rebotat en uns núvols de pols i arribava a la Terra amb segles de retard, com un eco. Els telescopis de Calar Alto, a Almeria, i de Hawaii la van analitzar i hi van trobar la firma de l'explosió d'una nana blanca.
• L'illa ara és sueca. Hven es diu avui Ven i pertany a Suècia. Uraniborg es va enderrocar menys de quaranta anys després que Tycho marxés, però a l'antiga església de l'illa hi ha un museu dedicat a l'astrònom i se n'ha reconstruït el jardí. També es poden visitar les restes de l'observatori soterrat, amb les cambres on hi havia els instruments.

Mentre Tycho mesurava l'estrella des de l'Escània, a València algú altre feia el mateix. Jeroni Munyós era catedràtic d'hebreu i de matemàtiques a l'Estudi General, l'actual Universitat de València. Podia assegurar que el 2 de novembre l'estrella encara no hi era, perquè aquell vespre estava ensenyant a reconèixer les estrelles a un grup nombrós de persones.

• La mesura. Munyós va comprovar que l'estrella no canviava de lloc respecte de les seves veïnes i la va situar molt més enllà de la Lluna. La va anomenar «cometa», però va advertir que s'assemblava més a una estrella fixa, i va atacar obertament la idea que el cel no podia canviar.
• El llibre. El rei Felip II li va encarregar un estudi sobre el fenomen, i el 1573 Munyós va publicar a València el Libro del nuevo cometa, en castellà.
• El ressò. Tycho va incloure les seves observacions a l'obra en què va reunir tot el que s'havia mesurat de l'estrella arreu d'Europa, i en va elogiar la precisió. Galileu també en va citar els resultats.
• El preu. A la cort el van criticar per la seva interpretació, i Munyós no va tornar a publicar res més.

Quatre segles després, el fil va continuar a Barcelona. L'astrofísica Pilar Ruiz-Lapuente, de la Universitat de Barcelona, va reconstruir com havia anat pujant i baixant la brillantor de l'estrella a partir dels testimonis de l'època, entre ells els de Munyós. El 2004 va encapçalar un equip internacional, amb els investigadors de la UB Ramon Canal i Javier Méndez, que va buscar enmig del núvol de gas que va deixar l'explosió. Hi van trobar una estrella semblant al Sol, però més vella, que es mou molt més de pressa que les del voltant. Probablement és la companya que alimentava la nana blanca, que va sortir disparada quan aquesta va esclatar.

Avui, l'edifici del Departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a Burjassot, porta el nom de Jeroni Munyós.

Aquella estrella va obrir una esquerda en una idea que havia durat dos mil anys. Si el cel podia canviar, calia mirar-lo i mesurar-lo en lloc de deduir-lo dels llibres antics. Tycho hi va dedicar la resta de la vida. Amb les seves mesures, Kepler va descobrir com es mouen els planetes, i Newton, més tard, va poder explicar per què: la gravetat.

L'estrella té encara una última volta. Les supernoves com la de Tycho esclaten sempre quan la nana blanca arriba a la mateixa massa, i per això arriben gairebé sempre a la mateixa brillantor. Són com bombetes de la mateixa potència: si una sembla més feble que una altra, és que és més lluny. Els astrònoms les fan servir per mesurar distàncies a l'univers, i gràcies a elles el 1998 van descobrir que l'univers s'expandeix cada vegada més de pressa. Una estrella que va trencar la idea d'un cel immutable ens serveix, quatre segles i mig després, per mesurar-lo sencer.

• Viquipèdia
• Enciclopèdia.cat
• Universitat de València — Jeroni Munyós
• ESA/Hubble — L'estrella supervivent
• Museu Tycho Brahe de Ven

Kepler publica l'Astronomia nova (1609) — Les primeres lleis dels planetes, construïdes amb les observacions de Tycho.

La supernova de Kepler (1604) — La següent estrella nova visible a ull nu, i l'última observada a la nostra galàxia.

Galileu apunta el telescopi al cel (1609-1610) — El final de l'era de l'observació a ull nu que Tycho va portar al límit.

El descobriment de l'expansió accelerada de l'univers (1998) — Fet amb supernoves del mateix tipus que la de 1572.