El 1878, un jove metge de 25 anys, Émile Roux, entra al laboratori de Louis Pasteur a París. La seva feina és inocular els animals dels experiments. Mentrestant, a Prússia, Emil Behring, fill d'un mestre d'escola de poble, ha estudiat medicina a l'escola militar de Berlín, i la seva carrera depèn de l'exèrcit que l'hi ha pagat. Encara no se saben l'un de l'altre.

Quan es trobin, cadascú portarà la samarreta d'una escola. Pasteur i Koch s'havien enfrontat amb duresa el 1882, i a la rivalitat científica s'hi afegien la llengua i la ferida de la guerra francoprussiana.

El primer avantatge és francès. El 1888, Roux i el jove metge suís Alexandre Yersin fan passar un cultiu del bacil de la diftèria per un filtre de porcellana, que reté tots els microbis, i injecten el líquid net a animals de laboratori. Els animals moren igualment. El que mata no és el bacil, sinó el que el bacil deixa anar: la primera toxina bacteriana que es descriu.

Ara saben quin és l'enemic. El que no tenen és l'arma.

L'arma la troba Behring. El desembre de 1890, al laboratori de Koch, ell i el japonès Shibasaburo Kitasato demostren que la sang d'un animal immunitzat conté una substància que neutralitza la toxina: l'antitoxina. Injectada a un altre animal, el protegeix.

Els francesos ho segueixen de prop. El 1891, Roux i el seu company Élie Metxnikov viatgen a Berlín i visiten Behring. Es discuteixen en congressos i revistes, sovint amb poca cortesia, però es llegeixen i es copien els mètodes.

S'explica que el primer infant tractat amb el sèrum de Behring es va curar per Nadal de 1891, tot i que aquesta història no s'ha pogut verificar mai del tot. El que sí que està documentat és que el gener de 1892 Behring va començar a provar el sèrum en malalts, i que els resultats van ser modestos perquè el sèrum era massa fluix. Behring no corre sol: té col·laboradors com Erich Wernicke i Paul Ehrlich, i des del 1892 la indústria química Hoechst li finança la recerca a canvi de fabricar el sèrum. Treballen en un laboratori instal·lat sota les arcades del tren urbà de Berlín, primer amb ovelles i després amb cavalls.

Roux busca un altre camí. Amb el veterinari Edmond Nocard, aposta pel cavall, un animal que pot donar grans quantitats de sang sense parar. Entre 1892 i 1893 troba la manera d'immunitzar-lo, i el mètode tindrà tant d'èxit que Berlín l'adoptarà.

L'1 de febrer de 1894, el sèrum de cavall entra al pavelló de la diftèria de l'Hospital d'Infants Malalts de París. Fins al 24 de juliol, Roux i dos joves metges, Louis Martin i Auguste Chaillou, hi tracten tots els infants que arriben, 448 en total. Per saber si el mèrit és del sèrum, Roux compara els resultats amb un altre hospital, el Trousseau, on els infants es tracten com sempre.

Els números són clars. A Trousseau mor el 60 % dels infants amb diftèria. Als Infants Malalts, on els anys anteriors moria el 51,7 %, la mortalitat baixa al 24,5 %.

L'estiu de 1894, els dos corredors arriben a la recta final per carrils diferents. A Berlín, Ehrlich i dos col·legues han publicat a l'abril els resultats de 220 infants tractats en sis hospitals de la ciutat, i des de l'1 d'agost el sèrum de Behring fabricat per Hoechst es ven a les farmàcies. A París, Roux presenta el seu assaig el 5 de setembre al Congrés Internacional d'Higiene i Demografia de Budapest, davant de metges de tot el món, i la premsa el comença a anomenar «el salvador dels infants».

A partir d'aquí, cada país fa arribar el sèrum als malalts a la seva manera:

• Berlín: l'empresa Hoechst el fabrica i el ven, i el 1895 Behring sol·licita una patent als Estats Units per obtenir l'antitoxina amb cavalls, tot i que el mètode l'havia desenvolupat Roux.
• París: el diari Le Figaro obre una subscripció pública que recull un milió de francs per comprar cavalls i construir unes quadres a Garches, i l'Institut Pasteur fa arribar el sèrum a les farmàcies a partir del febrer de 1895 i gratuïtament als hospitals públics.

El 1901 arriba el primer premi Nobel de Fisiologia o Medicina, i és per a Behring, per la seroteràpia contra la diftèria. El comitè també va avaluar Roux, però ell no el va guanyar mai. Aquell mateix any, Behring va ser ennoblit.

Però el dia que va recollir el premi a Estocolm, Behring va reconèixer qui havia fet la primera passa:

Sense el treball previ de Löffler i de Roux, no hi hauria tractament amb sèrum per a la diftèria.

La cursa va acabar d'una manera que ningú no hauria previst el 1891. Quan va néixer el cinquè fill de Behring, li van posar Emil. Els seus padrins van ser dos científics de l'Institut Pasteur: el rus Élie Metxnikov i Émile Roux.

• Un nom de cuir. La paraula diftèria la va encunyar el 1826 el metge francès Pierre Bretonneau, que la va dir diphtérite. La va treure del grec diphthéra, que vol dir cuir, per l'aspecte de les membranes que tapaven la gola dels malalts.
• Dos caràcters oposats. Behring va escriure que el seu sèrum no tenia res comparable en tota la història de la medicina. Roux, en canvi, el setembre de 1895 va retornar molt enfadat les proves d'una nota biogràfica que li atribuïa el descobriment del sèrum. Hi va deixar escrit que el descobriment era de Behring i que ell només l'havia aplicat a la pràctica.
• Un premi partit per la meitat. L'Acadèmia de Medicina francesa tenia un premi de 250.000 francs per a qui descobrís un remei contra la diftèria. El 1896 el va repartir a parts iguals entre els dos rivals.
• Del Nobel a l'empresa. Behring va rebre 169.513 marcs pel Nobel i els va fer servir per crear el 1904 la seva empresa de sèrums, els Behringwerke de Marburg. El seu nom encara sobreviu en empreses farmacèutiques d'avui.
• Enterrat a casa. Roux va morir el 1933 i va tenir funerals nacionals. Està enterrat al jardí de l'Institut Pasteur, i la tomba es pot veure des del carrer, a través de la reixa.

Gener de 1925. Nome, un antic poble de buscadors d'or de la costa d'Alaska, a tocar del cercle polar, queda tancat per l'hivern. El port està glaçat fins a l'estiu i l'únic camí cap al món és una pista de trineus. L'únic metge, Curtis Welch, veu que la diftèria ha començat a matar infants, i que tota l'antitoxina de l'hospital està caducada. El 22 de gener envia un telegrama:

Una epidèmia de diftèria és gairebé inevitable aquí. Necessito urgentment un milió d'unitats d'antitoxina diftèrica. El correu és l'únic mitjà de transport.

Les úniques 300.000 unitats disponibles són en un hospital d'Anchorage. Arriben en tren fins a Nenana, però d'allà a Nome hi ha 1.085 quilòmetres de neu i de glaç, i els avions de l'època, de cabina oberta, no poden volar amb aquell fred. La solució és un relleu de trineus. A partir del 27 de gener, vint conductors i uns 150 gossos es passen el paquet de mà en mà, amb temperatures de més de cinquanta graus sota zero. Molts dels conductors són nadius d'Alaska, i entre tots cobreixen dos terços del recorregut.

El tram més llarg i perillós el fa el noruec Leonhard Seppala amb el seu gos guia, Togo, que té dotze anys. Travessa de nit el glaç de la badia de Norton enmig d'una tempesta. L'últim tram el fa Gunnar Kaasen, amb un equip encapçalat per Balto, i arriba a Nome el 2 de febrer, a dos quarts de sis de la matinada. No s'ha trencat ni una ampolla. Tot plegat ha durat cinc dies i mig.

La fama se la va endur Balto, que el desembre d'aquell any ja tenia una estàtua al Central Park de Nova York. Seppala no ho va acceptar mai, perquè per a ell l'heroi era Togo. La història ha inspirat la pel·lícula d'animació Balto (1995) i Togo (2019), de Disney, en què Willem Dafoe fa el paper de Seppala.

Tota la història: Els gossos de Nome

A Barcelona, la notícia del sèrum de Roux va trobar un laboratori preparat per rebre-la. El Laboratori Microbiològic Municipal, creat per l'Ajuntament el 1886 i dirigit pel metge Jaume Ferran i Clua, de Corbera d'Ebre, era el primer centre d'aquest tipus de l'Estat i seguia de prop la feina de l'Institut Pasteur.

• Un laboratori a punt. Ferran ja havia fabricat sèrum antitetànic el 1893, amb la tècnica de Behring i Kitasato.
• Sèrum fet a Barcelona. Després de la comunicació de Roux, Ferran va posar en marxa la producció de sèrum antidiftèric a la ciutat. El novembre de 1894 es van fer les primeres proves en infants malalts amb sèrum del Laboratori Municipal, i hi va participar el metge Bartomeu Robert, que després seria alcalde de Barcelona.
• Per a tot l'Estat. A partir del gener de 1895, Ferran i el madrileny Vicente Llorente van ser els principals proveïdors de sèrum antidiftèric d'Espanya, sovint amb finalitats benèfiques. A Cartagena, per exemple, l'Ajuntament va comprar el sèrum de Ferran i va obrir un servei especial a l'Hospital de Caritat.

El mateix any que Roux va donar a conèixer el seu sèrum, Barcelona ja en fabricava.

Ni París ni Berlín van guanyar sols. Roux va trobar el verí, Behring l'antídot, Roux el cavall i Ehrlich la manera de mesurar-ne la força. Cadascú va aprofitar el que havia fet l'altre, encara que es discutissin. La diftèria, que condemnava un de cada dos infants, es va poder curar si s'arribava a temps.

I la cursa no es va acabar el 1894. El 1913, Behring va proposar protegir els infants abans que emmalaltissin. Uns anys després, el francès Gaston Ramon va perfeccionar la idea i va crear la base de la vacuna que avui reben els nadons. Aquesta vegada, el relleu va anar de Berlín a París. Contra la diftèria, la millor jugada va ser passar-se el testimoni.

• Viquipèdia
• Fundación Ibercaja — Jaime Ferrán y Clúa
• National Geographic — La historia de Togo

La primera vacuna contra la ràbia — La vacuna de Pasteur del 1885, en què va treballar Roux, va donar origen a l'Institut Pasteur.

Robert Koch descobreix el bacil de la tuberculosi — El descobriment que va fer de Koch el gran rival de Pasteur, i va convertir el seu laboratori en l'escola de Behring.

La vacuna contra el còlera de Jaume Ferran — El mateix Ferran que va fabricar el sèrum a Barcelona.