La Philharmonic Society de Londres li havia encarregat una simfonia el 1817. El gruix de la feina, però, no arriba fins molt més tard: de la tardor de 1822 al febrer de 1824.

Quan la té enllestida, Beethoven vol estrenar-la a Berlín. Considera que el gust vienès està dominat pels compositors italians, sobretot Rossini, i que a Viena l'obra no s'entendrà. La notícia corre, i un grup d'amics i admiradors li fa arribar una mena de petició demanant-li que l'estreni a casa. Es deixa convèncer.

El que proposa és una obra impossible per a l'època:

• La durada. Més llarga que cap simfonia escrita fins aleshores.
• L'orquestra. La formació més gran que Beethoven havia reunit mai, amb la casa del Kärntnertor, la Gesellschaft der Musikfreunde i un grup d'aficionats solvents.
• La veu humana. Per primera vegada, un cor i quatre solistes dins d'una simfonia, cantant l'Oda a l'alegria de Friedrich Schiller.

Dos anys abans, Michael Umlauf havia vist de prop com un assaig general de Fidelio dirigit pel mateix Beethoven acabava en desastre. No pensava repetir-ho.

Umlauf va donar una instrucció discreta als cantants i als músics: que ignoressin Beethoven i el seguissin a ell. Ignaz Schuppanzigh, col·laborador habitual del compositor, feia de concertino i sostenia l'orquestra des de dins.

Beethoven no en va saber res. Va ocupar el seu lloc al costat de l'escenari i va donar el tempo al començament de cada part, convençut que conduïa l'obra.

La resposta del públic no va esperar el final. L'aplaudiment va irrompre entre moviments, i fins i tot va aturar la música: segons va escriure després Anton Schindler, ajudant de Beethoven, el segon moviment es va haver d'interrompre perquè la sala en reclamava la repetició.

Schindler va deixar dit que no havia sentit mai una ovació tan frenètica i alhora tan afectuosa.

Caroline Unger tenia vint anys i cantava la part de contralt. Quan l'obra es va acabar i la sala va esclatar, Beethoven continuava d'esquena al públic, absort en la partitura i uns quants compassos endarrerit respecte del que realment havia sonat.

Unger se li va acostar, li va tocar el braç i el va girar cap a la platea.

Convé dir d'on ve aquesta escena. Els testimonis no coincideixen sobre el moment exacte: alguns la situen al final de l'obra i d'altres al final del scherzo, quan l'aplaudiment havia interromput la música. La versió més repetida prové de Sigismund Thalberg, que era entre el públic, i de la mateixa Unger, que ho va explicar molts anys després.

• El teatre ara és un hotel. El Kärntnertor es va enderrocar als anys setanta del segle XIX. Al seu solar hi ha avui l'Hotel Sacher, el de la tarta.
• Les nenes ploraneres. Henriette Sontag i Caroline Unger van demanar a Beethoven que abaixés les notes més agudes del final, que eren gairebé incantables. S'hi va negar en rodó. Les anomenava així, però no els va tocar ni una nota.
• Un triomf que no va donar diners. Amb el teatre ple, el benefici net va ser d'uns 420 florins un cop pagades les despeses, sobretot la còpia de les partitures. L'endemà, en un dinar, Beethoven va acusar els organitzadors d'haver-lo estafat i va exigir veure els comptes. Eren correctes. Ell no s'ho va creure mai.
• El manuscrit partit en tres. Durant la Segona Guerra Mundial l'autògraf es va dispersar per protegir-lo dels bombardeigs, i va quedar separat més de cinquanta anys, amb fulls a Polònia i a banda i banda de Berlín. No es va tornar a reunir fins al 1990.

El 1972 el Consell d'Europa va adoptar el tema del darrer moviment com a himne europeu, i el 1985 ho va fer la Comunitat Europea. El 2001 la UNESCO va inscriure l'autògraf al registre Memòria del Món: va ser la primera partitura musical que hi va entrar. Aquella nit de 1824, Beethoven no va poder sentir res del que havia escrit, però el món fa dos-cents anys que l'escolta.

Himne europeu

• Viquipèdia

1972 - Himne europeu — L'adopció de l'Oda a l'alegria com a himne del Consell d'Europa, el tema nascut en aquesta simfonia.

1989 - Bernstein: Oda a la llibertat — El concert de Leonard Bernstein a Berlín amb la Novena, poc després de la caiguda del mur.

Beethoven — La biografia del compositor, de qui aquesta estrena va ser l'última aparició pública com a intèrpret.