És el 7 de febrer de 1837 i Florence Nightingale té setze anys. Als jardins d'Embley Park, la casa d'hivern de la família a Hampshire, sent el que ella mateixa descriurà com una crida: Déu la vol al seu servei. Encara no sap per a què.

Havia nascut el 12 de maig de 1820 a Florència, durant un llarg viatge dels seus pares per Itàlia, i en duia el nom. Era filla d'una família rica i ben relacionada, i el seu pare li havia ensenyat llengües clàssiques, història i matemàtiques. D'una noia com ella s'esperava una cosa molt concreta: un bon casament.

Quan, anys després, va anunciar que volia ser infermera, la mare i la germana s'hi van oposar amb ràbia i angoixa. Fer d'infermera era aleshores un ofici mal pagat i mal vist, propi de dones sense formació.

Però Florence no es deixava doblegar. Durant nou anys la va festejar Richard Monckton Milnes, polític i poeta, un home ben situat que anys després seria lord. Era exactament el marit que la seva família desitjava per a ella. Florence el va rebutjar, en contra de la voluntat de la seva mare, perquè estava convençuda que el matrimoni li impediria seguir la seva vocació.

El 1850 va visitar la comunitat de diaconesses de Kaiserswerth, a Alemanya, on es formaven dones per cuidar malalts i pobres. L'any següent hi va tornar uns mesos com a alumna, i a casa ho van viure com una deshonra. L'agost de 1853 va aconseguir per fi el primer càrrec: dirigir una petita institució per a senyores malaltes al carrer Harley de Londres.

La tardor de 1854, Gran Bretanya feia mesos que estava en guerra amb Rússia. Les cròniques de William Howard Russell, corresponsal de The Times, explicaven que els soldats ferits es morien als hospitals de Turquia sense ningú que en tingués cura, i que no hi havia infermeres.

El 14 d'octubre, Nightingale va escriure a la seva amiga Elizabeth Herbert per oferir-se a anar-hi. L'endemà, sense saber-ho, el marit d'Elizabeth, Sidney Herbert, secretari de la Guerra, li escrivia a ella per demanar-li exactament el mateix. Les dues cartes es van creuar. La d'ell començava així:

Haurà vist als diaris que a l'hospital de Scutari hi ha una gran manca d'infermeres. — Sidney Herbert, carta a Florence Nightingale, 15 d'octubre de 1854

Herbert li proposava una cosa que no s'havia fet mai: dirigir un grup oficial d'infermeres als hospitals militars britànics. En menys d'una setmana, Nightingale va reunir monges catòliques, germanes anglicanes i infermeres d'hospitals civils. El 21 d'octubre va sortir de Londres.

Al principi, molts metges de Scutari van veure les infermeres com una crítica a la seva feina. L'allau de ferits que va arribar després d'Inkerman els va fer canviar d'opinió: no donaven l'abast. Llavors es va veure quina era la gran arma de Nightingale: la capacitat d'organitzar.

Amb els diners que recollia The Times i amb els seus, va comprar el que l'exèrcit no proporcionava: camises, mitjons, botes. Un dels seus acompanyants va escriure que els primers dies es van repartir uns cinc-cents camises netes entre homes que només duien parracs. En pocs mesos, ella i les seves infermeres havien:

• muntat cuines per preparar menjar adequat per als malalts
• organitzat bugaderies per rentar llençols i roba
• escrit cartes a les famílies en nom dels soldats
• obert sales de lectura per als convalescents

L'hivern de 1855 va ser el pitjor. El còlera, el tifus i la disenteria es van escampar per un edifici sense ventilació, i el febrer gairebé la meitat dels soldats ingressats hi morien. El març va arribar de Londres una comissió sanitària que va fer el que l'hospital necessitava amb urgència: buidar les clavegueres, obrir ventilació i treure la brutícia acumulada. La mortalitat es va desplomar.

Nightingale no es va limitar a celebrar-ho: ho va anotar tot. Tenia una sòlida formació matemàtica, rebuda del seu pare, i la va posar al servei de l'hospital. A Scutari va sistematitzar el registre dels ingressos i les morts, recollint les dades cada dia i amb el mateix criteri. Així les podria comparar i analitzar més endavant. Aquells registres serien la base de tot el que va fer després.

Durant la guerra, Nightingale atribuïa la mortalitat sobretot a la mala alimentació. Quan va tornar a Anglaterra, l'estiu de 1856, va estudiar les dades i en va treure una conclusió que la va trasbalsar: la majoria dels soldats havien mort per les condicions de l'hospital, no per les ferides. Des de llavors, la higiene va ser el centre del seu mètode. El 1859 en va recollir els principis al llibre Notes on Nursing:

• aire fresc i bona ventilació a les sales
• llum natural
• escalfor
• netedat de les sales, del llit i del malalt
• silenci i descans
• una dieta ben triada i ben administrada
• infermeres que es renten les mans molt sovint al llarg del dia

Per canviar les coses calia convèncer el govern, i Nightingale ho va fer amb números. El 1857 va aconseguir que es creés una comissió reial sobre la salut de l'exèrcit. Per defensar-ne les conclusions va fer servir una eina nova: els gràfics. El 1858 va publicar un diagrama de la rosa, circular, que mostrava, mes a mes, quants soldats havien mort de malalties evitables i quants de ferides.

Aquell mateix any va ser la primera dona admesa a la Royal Statistical Society. Anys després ho resumia així:

Pot semblar un principi estrany afirmar que el primer requisit d'un hospital és que no faci mal als malalts. — Florence Nightingale, Notes on Hospitals, 1863

Nightingale no es limitava a donar ordres: era també una supervisora incansable. De nit, quan l'hospital callava, recorria sola les sales per veure com estaven els malalts. John Macdonald, l'encarregat del fons de The Times a Scutari, ho va descriure al diari:

Quan tots els metges s'han retirat a dormir i el silenci i la foscor han caigut sobre aquelles milles de malalts estirats, se la pot veure sola, amb un petit llum a la mà, fent la seva ronda solitària. — John Macdonald, The Times, 1855

La imatge va corprendre el públic britànic. El 1857, el poeta nord-americà Henry Wadsworth Longfellow la va immortalitzar al poema Santa Filomena, i des de llavors va ser per sempre la dama del llum.

Mentre ella encara era a Crimea, el 29 de novembre de 1855, una reunió pública a Londres va crear un fons per agrair-li la feina. Al juny de l'any següent s'hi havien recollit més de 44.000 lliures. Nightingale va decidir destinar-les al que considerava més urgent: formar infermeres.

El 9 de juliol de 1860, l'escola d'infermeria Nightingale obria les portes a l'hospital de St Thomas de Londres, amb Notes on Nursing com a manual. Hi van entrar quinze alumnes, amb unes condicions inèdites:

• un any de formació a les sales de l'hospital
• un sou de deu lliures durant el curs
• allotjament i manutenció pagats

La idea no era formar infermeres només per a St Thomas, sinó enviar-les en grups a altres hospitals perquè hi fundessin noves escoles. El 1865, les primeres infermeres Nightingale van començar a treballar a la infermeria de l'hospici de Liverpool. Fins al 1903, l'escola en va titular més de 1.900.

Va ser la primera escola laica d'infermeria del món i el model de les que van venir després. Les seves alumnes en van fundar d'altres a molts països, i per això Nightingale és considerada la precursora de les escoles d'infermeria modernes.

• El llum no era una làmpada. La imatge clàssica la mostra amb una làmpada d'oli de broc, com la d'Aladí. En realitat, a Scutari es feien servir fanals turcs plegables, anomenats fanoos. El Florence Nightingale Museum de Londres en conserva un que se suposa que va portar ella mateixa.
• Un mussol a la butxaca. A Atenes va rescatar un mussol petit que uns nens maltractaven a prop de l'Acròpolis. El va anomenar Athena i el duia a tot arreu, sovint a la butxaca. Va morir quan ella marxava cap a la guerra, i la família el va fer dissecar. Encara es pot veure al museu.
• Dues germanes, dues ciutats. Florence es diu així perquè va néixer a Florència. La seva germana gran, nascuda un any abans a Nàpols, es deia Parthenope, l'antic nom grec d'aquella ciutat.
• Gats amb nom d'hospital. Al llarg de la vida va tenir més de seixanta gats. Segons una revista d'infermeria britànica, a dos els va posar Bart's i Tom, els noms familiars dels hospitals londinencs de St Bartholomew i St Thomas.
• Una veu per als veterans. El 30 de juliol de 1890 va gravar la seva veu en un cilindre de cera per recaptar diners per als veterans de la càrrega de la Brigada Lleugera, que vivien en la misèria. Hi desitjava que la seva veu mantingués viva l'obra de la seva vida quan ella ja només fos un nom. El cilindre original es conserva a la Wellcome Collection de Londres, i la còpia digital es pot escoltar en línia.
• La primera de l'Orde del Mèrit. El 1907, amb vuitanta-set anys, va ser la primera dona que va rebre l'Orde del Mèrit britànic, una de les distincions més exclusives del país.

Les idees de Nightingale van arribar a Catalunya tard i per camins diversos. El primer, indirecte: les escoles que van començar a formar infermeres a principis del segle XX. El segon, directe: una infermera barcelonina que va aprendre l'ofici a l'escola que ella mateixa havia fundat.

• L'escola de la Mancomunitat. El 1917, la Mancomunitat de Catalunya va crear l'Escola d'Infermeres Auxiliars de Medicina, amb l'objectiu d'obrir un camp professional a les dones. Era una idea que coincidia amb la de Nightingale, tot i que no en derivava directament. La dictadura de Primo de Rivera la va tancar pocs anys després.
• Una alumna de St Thomas. Adela Simon Pera (Barcelona, 1919-1979) va entrar a l'Escola d'Infermeres de la Generalitat en plena Guerra Civil, abans de fer divuit anys. Amb la victòria franquista, el seu títol va perdre la validesa, i se'n va anar a Anglaterra a estudiar a l'escola Nightingale de St Thomas.
• La reforma de Sant Pau. Entre el 1966 i el 1971, Adela Simon, com a primera cap d'infermeria, va transformar l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va passar d'un model benèfic, en què moltes de les religioses que cuidaven els malalts no tenien formació, a infermeres titulades a totes les sales. Hi va implantar l'atenció de vint-i-quatre hores, les primeres unitats especialitzades i una escola d'infermeria pròpia.
• L'estela al Clínic. Pilar Masgrau, una de les seves col·laboradores de confiança, va dirigir després la reforma de la infermeria de l'Hospital Clínic de Barcelona.

Més d'un segle després de Scutari, el llum de Nightingale arribava a Barcelona de la mà d'una infermera que havia après a la seva escola.

Florence Nightingale va arribar a Scutari quan cuidar malalts era una feina que cap família respectable no volia per a les seves filles. Quan va morir, el 1910, les infermeres formades a la seva escola havien obert escoles noves a molts països. Cada 12 de maig, el dia que va néixer, se celebra el Dia Internacional de la Infermeria.

La imatge que en va quedar és la d'una dona amb un llum, passejant de nit entre els llits. Però el seu llegat va molt més enllà. Un hospital s'ha d'organitzar amb rigor, i la netedat, l'aire i la llum formen part de la cura tant com els medicaments. Les xifres poden salvar vides, i el primer deure de qui cura és no fer mal. Aquell llum s'apagava cada matí. El seu mètode encara és encès a tots els hospitals.

• Viquipèdia
• Ajuntament de Barcelona — Adela Simon Pera
• National Army Museum — Florence Nightingale, en anglès: cartes i documents de Scutari i el diagrama de la rosa
• Wellcome Collection — gravació de la seva veu (1890), en anglès

La fundació de la Creu Roja — El 1872, a Londres, Henry Dunant va reconèixer que l'havia inspirat l'obra de Nightingale a Crimea.

L'Escola d'Infermeres de la Mancomunitat de Catalunya — La primera formació pública d'infermeres a Catalunya, amb objectius propers als de Nightingale.

Semmelweis descobreix la importància de rentar-se les mans — L'altra gran lluita del segle XIX contra les infeccions als hospitals.