L'1 de gener de 1965, a Madrid, els pocs televisors capaços de captar l'UHF reben un senyal nou. Qui esperi novetats quedarà decebut. Durant unes quatre hores cada nit, s'hi tornen a emetre programes que ja ha fet el primer canal, sobretot el Telediario i Estudio 1, amb algun espai musical per fer gruix. És la Segona Cadena de TVE, en proves. Per primera vegada, els espanyols poden veure el mateix telediari dues vegades.

Fins aleshores, Televisió Espanyola tenia un sol canal, i qui tenia televisor veia exactament el mateix que el veí, a la mateixa hora. Ho controlava el Ministeri d'Informació i Turisme, que des de 1962 dirigia Manuel Fraga. El nom del ministeri ja ho deia tot: informar i atreure turistes, tot en un.

Fraga mirava cap a Europa (deien les cròniques del règim). Altres televisions públiques del continent estrenaven segons canals a la banda UHF, i Espanya no podia ser menys. El setembre de 1965 les proves es van estendre a Saragossa i Barcelona. L'estiu de 1966 va arribar l'home encarregat de convertir un canal repetidor en un canal de debò: Salvador Pons.

El nou canal va néixer amb molt d'entusiasme i pocs mitjans, perquè els recursos de debò se'ls quedava el germà gran. A dins de la casa no s'hi van estar de romanços i li van posar un malnom: «el canalillo». Omplir-lo cada vespre era una aventura, i sovint l'únic que sobrava era horari.

Adolfo Suárez, responsable de programes de TVE des de juny de 1965, rebia cada dia dues propostes de minutatge. Un company, Carlos Jiménez Bescós, ho va recordar així:

Un era «el que podria ser», si hi hagués el material; l'altre, «l'únic possible».

Per descomptat, sempre guanyava l'únic possible. Va ser una bona escola. Deu anys més tard, aquell mateix Suárez seria president del Govern, una feina on també caldria triar sovint entre el que podria ser i el que era possible.

Precisament perquè era petit i el mirava poca gent, l'UHF es podia permetre coses que al primer canal haurien fet saltar més d'una alarma. Salvador Pons hi va obrir la porta a cineastes joves sortits de l'Escola Oficial de Cinema, com Claudio Guerín, Pedro Olea o Antonio Mercero, que hi van provar documentals i ficció. La lògica era impecable: si un programa era perillós, millor que el veiessin pocs.

El resultat va ser una graella sorprenent per a un país on la censura vigilava els escots:

• Cinema d'autor en versió original: cicles de Satyajit Ray, de Kenji Mizoguchi i fins i tot de cinema dels països de l'Est. Els comunistes, al cinema, sí; a la política, ni en pintura.
• Teatre de producció pròpia: Teatro de siempre, Hora 11, Estudio en negro.
• Conozca usted España: famosos de l'època que ensenyaven les meravelles de la seva ciutat, per si algú encara dubtava que el país era meravellós.
• Último grito: un musical produït per Iván Zulueta que va llançar José María Íñigo. Pop, sí, però amb permís.

I la joia de la corona: Cuestión urgente, un programa sobre els grans problemes socials del país, dirigit per un capellà, Joaquín Martínez Roura. Ell mateix explicava que havia nascut com a programa religiós, perquè a cada problema s'hi buscava una resposta cristiana. El primer capítol, dedicat a l'alcoholisme, es presentava així:

El vi, que alegra el cor de l'home […], es pot convertir, si se n'abusa, en un factor de degradació.

Després van venir les mares solteres, les monges de clausura, els capellans obrers i fins i tot el celibat sacerdotal, «debatut amb tota franquesa per un sacerdot!!». Les cartes arribaven per partida doble: protestes escandalitzades i agraïments emocionats.

L'Elena Francis de la tele, vaja.

Anys després, l'historiador Juan Martín Quevedo hi posaria un matís (si és que se'n podia posar un): el programa tractava els problemes, però en deixava de banda les causes de fons (vaja!).

A les notícies, la imaginació no hi tenia lloc. Els primers mesos, el telediari de la Segona Cadena durava quinze minuts i connectava amb el del primer canal. Dos canals per explicar exactament el mateix: això sí que era pluralisme. El 1970 va estrenar Noticias 2, amb caràcter propi i una certa independència, segons la revista oficial de TVE. Però recollia sobretot les notícies que ja havia donat la Primera. Un servei informatiu propi de debò no va arribar fins al novembre de 1974, quan al règim ja li quedava poca corda (deien).

Tampoc no calien gaires ordres. José Luis Colina, que va ser cap de programes de TVE, ho explicava així:

No hi havia pressions polítiques, perquè no calia que n'hi hagués. Tothom sabia el que s'havia de fer.

Hi va haver, això sí, un intent de descentralitzar. Entre 1967 i 1969, Crónica 2 havia de parlar de l'actualitat de cada regió. Va acabar parlant sobretot de festes, de gastronomia i d'atractius turístics, i el pla preveia que cada emissió tingués una bella presentadora de la regió. El projecte va naufragar per falta de mitjans. Martín Quevedo hi afegeix una ironia involuntària: el principal fre dels informatius de l'UHF no va ser tant el govern com el pressupost. La censura, si més no, sortia gratis.

TVE va anunciar que, en només tres anys, l'UHF es podria veure a tot l'Estat. En van ser bastants més. El 1974, el director general Juan José Rosón va admetre que només es veia acceptablement en un 30% del territori, i en va culpar l'orografia. Les muntanyes, ja se sap, sempre han estat poc col·laboradores. La cobertura completa no va arribar fins al 1982, amb el Mundial de futbol i el nou centre de les Canàries. El canal de la cultura va acabar d'arribar a tot arreu de la mà d'una pilota.

Mentrestant, el canalillo continuava fent honor al malnom. Les xifres de l'època ho deixen clar:

Amb deu vegades menys diners per anunci, ningú no podia acusar l'UHF de ser comercial.

Atenció: de manera extraordinària, tot el que segueix pot ser que no sigui veritat. Al capdavall, tampoc no ho era tot el que s'emetia aleshores, i ningú no va demanar cap rectificació.

• El censor que volia doble sou. S'explica que, quan va néixer el segon canal, un censor de TVE va reclamar cobrar el doble, perquè ara havia de vigilar dues pantalles. Li van denegar la petició amb un argument irrebatible: si els dos canals deien el mateix, n'hi havia prou de mirar-ne un.
• La primera baralla pel canal. Diuen que en un pis de Saragossa es va viure la primera discussió familiar de la història per triar canal. El pare volia el telediari de la Primera i la filla, el de la Segona. Van trigar vint minuts a adonar-se que era el mateix.
• Les abelles indecents. S'explica que un documental de l'UHF sobre la pol·linització va haver de tornar a la sala de muntatge perquè el censor va trobar que les abelles s'acostaven a les flors amb una insistència poc decorosa. La versió definitiva es va emetre amb dos rombos, i la paraula «pistil» no la va pronunciar ningú.
• L'audiència més íntima. S'explica que un programa d'esports minoritaris va tenir tan pocs espectadors que el presentador es va plantejar saludar-los un per un, pel nom. Només el va aturar el protocol, perquè no sabia si calia dir-los «don».
• L'adaptador miraculós. Alguns botiguers venien l'adaptador UHF assegurant que amb dos canals es veia el doble de bé. Els clients més desconfiats preguntaven si també feia que les notícies fossin el doble de veritat. Aquests no el van comprar.

Quan l'UHF va començar a emetre programes propis, Barcelona no era una espectadora més. Era una de les tres ciutats on arribava el senyal i, als estudis de Miramar, a Montjuïc, s'hi feia la meitat de la programació pròpia del canal.

• Miramar, mig canal. Els estudis s'havien especialitzat en musicals, però per atendre la demanda de la Segona Cadena van haver de fer també teatre.
• Mitja hora sobre Vic. El 28 de novembre de 1969, la Segona Cadena va emetre un reportatge de José Luis Viloria sobre Vic i el Mercat del Ram. Era una excepció, perquè els programes en català de TVE es limitaven a una franja al mes.
• El senyal arriba al País Valencià i a les Illes. El juliol de 1967, l'emissor d'Aitana va portar l'UHF a Alacant, Elx i Alcoi. Un any després, l'enllaç entre Barcelona i Alfabía el va dur a les Balears.
• Seixanta anys després, en català. El 2010, la direcció de La 2 es va traslladar al centre de Sant Cugat. Des del 13 d'octubre de 2025, a Catalunya La 2 es veu com a 2Cat, amb una programació en català cada vegada més àmplia.

Al canal que va néixer mig fet a Montjuïc només li ha calgut gairebé cinquanta-nou anys per aprendre a parlar català.

L'1 de juliol de 1967, la BBC Two britànica va retransmetre el torneig de Wimbledon i es va convertir en el primer canal d'Europa amb emissions regulars en color. A Espanya, la Segona Cadena continuava triant cada dia entre el minutatge que podria ser i el que era possible.

El maig de 1968, els treballadors de la televisió pública francesa van fer setmanes de vaga contra la censura. Aquí, aquestes coses no calia ni prohibir-les, perquè tothom sabia el que s'havia de fer. A finals de la dècada, els britànics descobrien l'humor absurd de Monty Python i repassaven la història de l'art amb Civilisation. Mentrestant, la nostra tele teòricament progressista debatia el celibat amb un capellà i preparava notícies regionals amb bella presentadora inclosa. El 1969, Espanya va organitzar Eurovisió a Madrid amb equips de color prestats per la BBC, perquè Europa la veiés en color. Els espanyols, a casa, la van veure en blanc i negre.

I tanmateix, el canalillo va guanyar la partida al règim que l'havia creat. El règim va desaparèixer (diuen), i aquell canal pobre, que cada dia emetia l'únic que era possible, encara és aquí, amb el nom de La 2, fent el que no fa ningú altre. Europa va anar més de pressa. Nosaltres hi vam arribar a poc a poc, però hi vam arribar (diuen).

• Viquipèdia
• Ufff!!

Atenció: de manera extraordinària, tot el que segueix pot ser que no sigui veritat. Al capdavall, tampoc no ho era tot el que s'emetia aleshores, i ningú no va demanar cap rectificació.

Els Beatles toquen en directe a l'UHF — I no surt el cartell de «Aquest producte pot ser perjudicial per a la salut del jovent. Consulteu amb els pares o amb el rector abans de consumir-lo.»

Una presentadora de l'UHF surt amb minifaldilla perquè vol vestir així — El país descobreix que uns genolls no fan caure cap govern.

La Segona Cadena dedica una nit sencera al divorci — Debat amb advocats, psicòlegs i cap capella. I al final el presentador dona les gràcies als espectadors i s'acaba el programa.

Un concurs de l'UHF regala un viatge a París el maig del 68 — El guanyador torna amb un adoquí de record i una idea nova a cada butxaca. A la duana el renyen per l'adoquí però no li buiden les butxaques.