Prada de Conflent, 9 d'abril de 1951. Pau Casals viu exiliat en aquest poble de la Catalunya del Nord des del 1939. Té damunt la taula una carta de Benjamin Cohen, secretari adjunt de l'ONU, que el convida a tocar a París en el tercer aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. La resposta és que no.

Casals havia confiat que, en acabar la Segona Guerra Mundial, les democràcies farien caure el règim de Franco. No va ser així. El 1946 va decidir no tocar en cap país que el toleres, i poc després va deixar d'actuar del tot. Durant aquells anys va dedicar els seus esforços a ajudar els refugiats.

A la carta, Casals explica el motiu de la negativa: les votacions de l'ONU favorables a Franco no li semblaven compatibles amb la celebració que li proposaven.

«les votacions a l'ONU favorables a Franco» no li semblaven «compatibles» amb la commemoració.

Set anys després, el secretari general Dag Hammarskjöld va tornar a provar-ho, amb motiu del desè aniversari de la Declaració Universal. Va enviar un emissari a Puerto Rico, on Casals vivia aleshores, i l'emissari s'hi va estar tres dies intentant convèncer-lo.

Al final, Casals va acceptar per una raó concreta: l'edifici de les Nacions Unides era terreny internacional i neutral, no sòl dels Estats Units. Feia trenta anys que no tocava en aquell país.

El 24 d'octubre de 1958, Dia de les Nacions Unides, va acabar el concert tot sol, amb El cant dels ocells. Va ser l'esdeveniment musical retransmès amb més difusió fins aleshores:

• setanta-cinc emissores dels cinc continents, connectades per cable transatlàntic
• la retransmissió televisiva de la CBS
• cinc mil cartes i telegrames en una sola setmana d'estada a Nova York, segons el seu biògraf Robert Baldock

El 1963 hi va tornar convidat per U Thant, aquesta vegada amb el seu oratori El Pessebre.

U Thant, amic personal de Casals, s'acostava al final del seu segon i últim mandat. Li va demanar un himne per a la pau basat en el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. Casals va demanar un poema per posar-hi música, i U Thant el va encarregar a W. H. Auden. El 26 d'agost de 1971, The New York Times ja anunciava la col·laboració.

Casals va passar tot l'estiu de 1971 component l'himne. Tenia 94 anys i sabia que l'encàrrec era de gran relleu.

El 24 d'octubre de 1971, la sala de l'Assemblea General va escoltar l'estrena de l'himne. Hi van intervenir l'Orquestra del Festival Casals, el cor de la Manhattan School of Music i els United Nations Singers, amb Casals a la batuta. Després, U Thant li va lliurar la Medalla de la Pau.

«Com a home i com a artista personifiqueu els ideals» de la medalla.

Casals va respondre amb un discurs improvisat i en anglès. Va començar parlant de la seva mare. Va continuar amb la frase que donaria nom a tot el discurs.

«Soc català. Avui, una província d'Espanya. Però què ha estat Catalunya?»

Va dir que Catalunya havia tingut el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Es referia a les Corts Catalanes, l'assemblea on el rei i els representants de l'Església, la noblesa i les ciutats pactaven les lleis. Que fossin les primeres és discutit pels historiadors. Les Corts de Barcelona de 1283, amb Pere el Gran, sí que es consideren un dels primers parlaments d'Europa on el rei necessitava l'aprovació dels estaments per fer lleis generals, i on aquestes lleis l'obligaven a ell mateix.

L'altra afirmació tenia arrels encara més antigues. Al segle XI, quan els senyors feudals es feien la guerra pel seu compte, l'Església va començar a convocar, amb el vistiplau dels comtes, les assemblees de Pau i Treva de Déu. S'hi acordava que les esglésies i l'espai sagrat que les envoltava eren inviolables, i que els combats s'havien d'aturar del dissabte a la tarda al dilluns al matí.

Aquelles reunions per frenar la violència són considerades l'embrió de les Corts, i Casals hi veia les primeres nacions unides. Va repetir la data amb èmfasi i va dir que, per això, tot el que venia de l'ONU li anava directament al cor. Llavors va agafar el violoncel.

Abans de tocar El cant dels ocells, va explicar que és una melodia nascuda de l'ànima del seu poble i que els ocells, quan són al cel, canten «pau, pau, pau».

Fora de l'Estat espanyol, l'acte va tenir ressò. A Espanya, el règim va procurar silenciar-lo. Segons l'historiador Josep Maria Figueres, que ha resseguit la premsa d'aquells dies, la cobertura es va repartir així:

• Als Estats Units i a Europa. The New York Times hi va dedicar una fotografia i un comentari a la portada, i també en van informar Le Monde, Le Figaro i The Times.
• A Espanya. L'endemà era dilluns i només sortia la Hoja del Lunes, que tant a Madrid com a Barcelona en va donar una nota molt breu, sense explicar què havia dit Casals.
• A l'exili. La revista Ressorgiment va explicar que havien vist l'acte per televisió i que Casals havia parlat amb seguretat i aplom.

Malgrat el silenci oficial, la frase va acabar convertida en una divisa. Casals va morir a Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973, sense haver tornat de l'exili.

• Dos autors que no s'havien vist mai. Auden i Casals van fer l'himne sense haver-se conegut abans, i va ser U Thant qui els va posar en contacte. Auden va escriure el poema en tres dies, i el dia de l'estrena el va llegir a la sala mentre Casals dirigia l'orquestra.
• Un himne que no és oficial. L'ONU no ha tingut mai un himne oficial, i el de Casals i Auden tampoc no ho és. La biblioteca de l'organització en conserva dues partitures: una per a veu i piano i una altra per a banda de vent.
• La «ciutat de França» era Toluges. Quan Casals va parlar de les primeres «nacions unides», es referia a Toluges, al Rosselló. L'any 1027 s'hi va celebrar la primera assemblea de Pau i Treva de Déu dels comtats catalans, presidida per l'abat Oliba.
• No a Oxford ni a Cambridge. El 1946, després d'una setmana de concerts a Anglaterra, Casals va decidir no tornar-hi a tocar per protestar contra la passivitat dels aliats davant de Franco. Amb el mateix gest va rebutjar els doctorats honoris causa d'Oxford i de Cambridge.

La frase que la premsa del règim gairebé no va explicar va acabar fent el camí de tornada tota sola. «I am a Catalan» es va convertir en un himne. El 2021, en complir-se cinquanta anys, la Generalitat en va fer commemoració oficial, i el Palau de la Música va tornar a fer sonar l'himne que Casals havia dirigit aquell dia a Nova York.

Tenia 94 anys i no havia de demostrar res a ningú. Va fer servir el moment més solemne de la seva vida per presentar el seu país a tots els països del món i per recordar-los que, molt abans de l'ONU, uns homes s'havien reunit en un poble del Rosselló per parlar de pau.

Pau Casals va parlar d'un país petit amb la veu d'un home gran, i el món el va escoltar.

El cant dels ocells

• Viquipèdia
• El Temps — Pau Casals a les Nacions Unides: el discurs de 1971
• Fundació Pau Casals — Biografia

Les Corts de Barcelona de 1283 — La institucionalització de les Corts Catalanes, el «primer parlament» que Casals va reivindicar davant de l'ONU.

L'assemblea de Pau i Treva de Toluges — La reunió del segle XI per frenar la guerra que Casals va presentar com les primeres nacions unides.