És la primavera de 1922 al llac Pepin, un eixamplament del Mississipí al costat de Lake City, Minnesota, un poble de 2.500 habitants. Ralph Samuelson, un noi de divuit anys, es passa els estius a l'aigua i els hiverns baixant amb esquís pels turons de la riba. Ja domina l'aquaplà, una planxa ampla de fusta que el seu germà gran, Ben, arrossega amb la llanxa. Un dia es pregunta per què no pot fer a l'aigua el mateix que fa a la neu.

Des de la riba, una colla d'escolars segueix cada intent. Abans d'encertar-la, ho prova tot:

1. esquís de neu, i s'enfonsa
2. doelles de bóta, i també s'enfonsa
3. dos taulons de pi de 2,4 metres de llarg i 23 centímetres d'ample, amb les puntes corbades després d'estovar-les a la caldera de bugada de la seva mare i de subjectar-les amb cargols de banc, i per fi té prou superfície per aguantar-se a sobre, perquè la barca del seu germà no arriba als 32 km/h

Anys després, ell mateix recordava aquells dies així:

Tothom, és clar, es pensava que estava boig.
— Ralph Samuelson, a Gregor Ziemer (traducció pròpia)

El 28 de juny prova de sortir dret de damunt de l'aquaplà i baixar a l'aigua primer un peu i després l'altre. Llisca uns metres i cau. Després intenta arrencar des de l'aigua fonda, i durant tres dies s'enfonsa cada vegada que crida al seu germà que acceleri.

El 2 de juliol, el dia abans de fer dinou anys, se li acut de mantenir les puntes fora de l'aigua i inclinar-se enrere. Aquella tarda passa d'estar assegut dins del llac a lliscar-hi per sobre. Lake City encara en recorda l'hora exacta: les quatre i onze minuts.

Els nois que esperaven veure'l trencar-se el coll l'envolten quan torna a la riba. Samuelson aprèn trucs nous cada setmana, i algunes tardes el públic passa del miler de persones. Els diaris de la comarca comencen a publicar-ne fotografies.

Ralph no en treu ni un dòlar. L'Ajuntament es fa càrrec de la benzina de la llanxa, i quan comença a cobrar entrada a les exhibicions del cap de setmana, dona tota la recaptació al poble. El 1923 s'aixeca una petita glorieta a la vora del llac, i sovint una banda de música acompanya les seves sortides.

El juliol de 1925 inventa el salt d'esquí: s'enfila a tota velocitat per una plataforma de salts mig submergida i untada amb llard. Aquella tardor acompanya el seu pare a Palm Beach, a Florida, on la família ha comprat un terreny, i l'any següent hi torna amb els esquís. Hi troba feina en un lloguer de barques i fa exhibicions als entreactes de les curses de llanxes.

El març de 1927, menys de cinc anys després d'haver començat, un accident a les obres del mateix lloguer de barques li trenca l'esquena. Torna a Lake City enfonsat i deixa els esquís a les bigues del cobert de barques de la família. No els ha patentat mai, ni s'ha considerat mai l'inventor de res.

A més de 1.500 quilòmetres d'allà, a Huntington, Fred Waller també es passa els estius a l'aigua. Nascut a Brooklyn el 1886 i fill de fotògraf, treballa als estudis de Paramount com a cap d'efectes especials, resolent problemes amb maquetes, càmeres i paciència. El 1924 fa les primeres proves a l'estret de Long Island, convençut que fa una cosa que no ha fet mai ningú.

Waller no improvisa. Dissenya dos models, uns esquís semblants als de neu i uns altres amb una brida de cordes lligada a les puntes, i patenta el segon perquè és més fàcil de muntar. A la memòria descriu el problema que vol resoldre:

Els aquaplans, tal com es construeixen ara, són inestables i costa molt de muntar-hi. Si el genet no és hàbil, un lleuger desplaçament del pes fa que la planxa s'enfonsi més d'un costat, derrapi i el llanci a l'aigua.
— Fred Waller, memòria de la patent 1.559.390 (traducció pròpia)

Signa la memòria el 19 d'agost de 1925 i la presenta tres dies després. La titula Aquaplane, com si només hagués millorat una planxa que ja existia. El 27 d'octubre, seixanta-sis dies més tard, la patent és seva.

Aviat ven els seus Dolphin Akwa-Skees, de caoba assecada al forn com la dels iots, a les botigues Abercrombie & Fitch i Marshall Field. El mateix any que Samuelson salta per primera vegada, Waller ja té el seu invent registrat.

No hi ha cap constància que Waller i Samuelson es trobessin mai ni que s'escrivissin. La fama de Ralph no sortia dels diaris de Minnesota, i la fundació nord-americana d'esquí aquàtic subratlla que Waller va presentar la patent sense saber que, tres anys abans, un noi ja esquiava al llac Pepin. Tampoc no van ser els únics: el 1928, Don Ibsen va tornar a inventar els esquís al llac Washington, a Seattle, sense haver sentit parlar de cap dels dos.

Waller i Samuelson havien partit del mateix lloc, l'aquaplà, i havien arribat a la mateixa idea per camins diferents. Waller hi va posar cordes, timons i mànecs. Samuelson només hi va posar el cos: inclinar-se enrere amb les puntes enlaire. Cent anys després, els esquiadors encara surten de l'aigua com ell.

Les seves vides també van anar en direccions oposades. Samuelson va passar anys de pujades i baixades criant galls dindis i va acabar treballant per al departament de carreteres de Minnesota.

Waller, en canvi, va acumular més d'una dotzena de patents i va dedicar la resta de la vida a eixamplar la imatge del cinema, fins a crear el Cinerama. El 30 de setembre de 1952, This Is Cinerama s'estrenava a Broadway en una pantalla corba gegant. Una de les seves escenes més celebrades era un espectacle d'esquí aquàtic a Cypress Gardens, a Florida.

Els taulons de Samuelson no es van perdre. A principis dels anys cinquanta, Ben Simons, que de petit l'havia vist esquiar i ara era el responsable de la platja de Lake City, els va penjar a la paret de la nova caseta de banys. Hi va posar un cartell escrit a mà: «Els primers esquís aquàtics del món».

L'estiu de 1963, una periodista de St. Paul que hi era de vacances, Margaret Crimmins, els va veure i va demanar de provar-los. Va caure dues vegades abans d'aguantar-se dreta. El 28 de juliol va publicar una carta oberta a la seva columna del diumenge:

On sou ara, senyor Samuelson? M'agradaria saber-ho.
— Margaret Crimmins, St. Paul Pioneer Press (traducció pròpia)

Un farmacèutic de Pine Island va portar el diari a casa dels Samuelson. Ralph va anar a St. Paul amb els seus àlbums de retalls i fotografies, i un segon article, el 1965, va arribar a l'Associació Americana d'Esquí Aquàtic. El febrer de 1966, l'associació el va reconèixer oficialment com el pare de l'esquí aquàtic.

Fins llavors, aquell títol havia estat de Waller. Havia mort el 1954, nou anys abans que el món tornés a sentir parlar de l'home del llac Pepin.

• Remolcat per un hidroavió. L'agost de 1925, Samuelson va convèncer l'aviador ambulant Walter Bullock que el remolqués amb el seu hidroavió Curtiss. El primer intent va acabar amb Ralph fora dels esquís, lliscant de panxa sobre l'aigua, i segons va explicar ell mateix, el primer que el va preocupar va ser si havia perdut el banyador. Al segon intent, davant de dues mil persones, va arribar a uns 130 km/h.
• L'eslàlom va néixer d'una onada. En una exhibició a Florida, l'onatge d'un iot li va arrencar un esquí del peu. Samuelson va acabar el número amb un sol esquí, i des de llavors va incorporar l'esquí d'un sol peu al seu espectacle.
• Un Oscar al final del camí. Pocs mesos abans de morir, el 18 de maig de 1954, Waller va rebre l'Academy Award of Merit, un Oscar tècnic. El va guanyar per haver desenvolupat els sistemes de fotografia i projecció múltiple que van culminar en el Cinerama.

El setembre de 1971, una ciutat de poc més de deu mil habitants va reunir unes quinze mil persones a la vora del seu estany. Banyoles acollia durant nou dies el Campionat del Món d'esquí nàutic, amb 104 esquiadors i, per primera vegada, països dels cinc continents. Segons la premsa gironina, va ser la primera vegada que la ciutat es mostrava al món.

• Una tradició des del 1958. El Club Natació Banyoles tenia una secció d'esquí nàutic, i des del 1958 l'estany va acollir campionats estatals i continentals, entre els quals el Campionat d'Europa del 1961.
• Begur–Banyoles, cada dia. A la ciutat no hi havia prou places per allotjar esquiadors, jutges i tècnics. Es van instal·lar a l'hotel Cap Sa Sal de Begur, i cada matí una caravana de vehicles els portava fins a l'estany.
• Tecnologia d'estrena. El Mundial del 1971 va estrenar el mesurament electrònic dels salts, amb el resultat al cap d'uns segons. Televisió Espanyola el va retransmetre en directe per Eurovisió i Mundovisió.
• Una ciutat que es transforma. El campionat va portar la millora de la carretera de Girona, l'avinguda de Mossèn Constans, l'ampliació del Club Natació i la línia telefònica automàtica.
• La fi dels motors a l'estany. Per raons ambientals, el 1981 l'Ajuntament va prohibir un mundial de resistència, i el reglament d'usos de l'estany del 1992 va posar fi definitivament a l'esquí nàutic a Banyoles.
• Esquiadors a la pantalla corba. El 10 de desembre de 1958, el Cine Nuevo del Paral·lel va estrenar a Barcelona This Is Cinerama, amb l'espectacle d'esquí aquàtic de Cypress Gardens inclòs.

Avui l'estany és dels rems i de les piragües, però a Banyoles encara hi ha qui recorda el setembre en què la ciutat va esquiar davant del món.

Fred Waller va posar per escrit una idea que Ralph Samuelson ja havia provat amb el cos. Durant anys la història va donar el mèrit al paper, i després, gràcies a un parell de taulons penjats a la paret d'una caseta de banys, va saber retornar-lo a l'aigua. Avui tots dos tenen lloc en el relat d'un esport que el 1972 va arribar als Jocs Olímpics de Munic com a exhibició, i que s'ha practicat de Minnesota a Banyoles.

• Viquipèdia
• El Punt Avui (Biblioteques de Girona) — En català. Reportatge sobre el Mundial de Banyoles del 1971 i el seu llegat.

Ralph Samuelson inventa l'esquí aquàtic — El 1922, al llac Pepin, tres anys abans de la patent de Waller.

Estrena de This Is Cinerama — El 1952 a Nova York, l'altre gran invent de Waller, amb esquiadors aquàtics en pantalla.

Campionat del Món d'esquí nàutic a Banyoles — El 1971, el gran moment de l'esport als Països Catalans.