Un dia de 1888, Nellie Bly va anar a veure el seu editor del New York World amb la idea més ambiciosa que havia tingut mai: fer la volta al món i batre el rècord de Phileas Fogg, el protagonista de la novel·la de Jules Verne.

No era una reportera qualsevol. Un any abans s'havia fet passar per boja per entrar al manicomi de Blackwell's Island, i el reportatge que en va sortir l'havia feta famosa. Tot i així, la resposta va ser que no. Si mai es feia, el viatge seria per a un home. Una dona necessitaria algú que la protegís, portaria tant d'equipatge que perdria temps a cada enllaç i, a més, només parlava anglès.

Molt bé. Envieu-hi l'home, i jo sortiré el mateix dia per a un altre diari i el guanyaré.

Va sortir del despatx amb una promesa: si algun dia el diari enviava algú a fer la volta al món, seria ella. Va passar gairebé un any sense que ningú en tornés a parlar. El 12 de novembre de 1889, el mateix editor la va fer cridar i li va preguntar si podia sortir l'endemà passat. Ella li va respondre que podia sortir en aquell mateix moment.

Tenia quaranta-vuit hores per preparar un viatge de gairebé tres mesos. Va anar a un modista i li va demanar un vestit que aguantés tres mesos de portar-lo cada dia. Tota la resta havia de cabre en una bossa que es pogués endur a la mà. Si li havien dit que una dona necessitava maletes, ella en portaria una de sola, i petita.

Això és tot el que s'enduia:

• el vestit de llana blava que duia posat i un abric de viatge gruixut
• unes quantes mudes de roba interior
• una bossa de mà petita amb els estris de neteja i un pot de crema per protegir la cara dels canvis de clima
• uns 200 lliures en bitllets anglesos i en or, i una mica de moneda americana, en una bossa penjada al coll

El 14 de novembre de 1889, a primera hora del matí, va pujar al moll de Hoboken a l'Augusta Victoria, un vapor de la companyia alemanya Hamburg-Amerika, amb destinació a Southampton. Hi anava amb un compromís públic: tornaria en setanta-cinc dies. Els primers els va passar marejada, en la primera travessia per mar de la seva vida.

Aquell mateix dia, a dos quarts d'onze del matí, una altra periodista de Nova York va rebre un avís per presentar-se a la feina. Es deia Elizabeth Bisland, tenia vint-i-vuit anys, era la redactora de literatura de la revista Cosmopolitan i no havia sortit mai del país. El propietari de la revista, John Brisben Walker, s'havia assabentat del viatge de Bly i havia decidit convertir-lo en una cursa.

L'editor i propietari de la revista em va preguntar si acceptaria sortir de Nova York aquell mateix vespre cap a San Francisco i, des d'allà, fer la volta al món, intentant completar-la en un temps absurdament insuficient.

Primer va dir que no. Al final hi va accedir, i aquell vespre va pujar a un tren exprés cap a l'oest. Mentre Bly s'endinsava a l'Atlàntic, Bisland s'allunyava en sentit contrari. Les dues havien de fer pràcticament el mateix recorregut, però al revés.

• Nellie Bly, cap a l'est. L'Atlàntic fins a Anglaterra, França i Itàlia en tren fins a Brindisi, el canal de Suez, l'oceà Índic fins a Ceilan, Singapur, Hong Kong, el Japó, el Pacífic fins a San Francisco i, per acabar, els Estats Units en tren.
• Elizabeth Bisland, cap a l'oest. Els Estats Units en tren fins a San Francisco, el Pacífic fins al Japó, Hong Kong, Ceilan, el canal de Suez, Itàlia i França en tren, Anglaterra i, per acabar, l'Atlàntic.

Bly no en sabia res. Ningú no li havia dit que una altra dona corria contra ella.

Bly va desembarcar a Southampton de matinada, el 22 de novembre. El corresponsal del diari a Londres l'esperava amb un missatge: Jules Verne i la seva dona li demanaven que, si podia, passés a veure'ls a Amiens. Era un risc. Només hi havia un tren que li anés bé per continuar cap a Calais, i si el perdia, perdia una setmana. Hi va anar igualment, sense dormir.

Aquell vespre, el matrimoni Verne l'esperava a l'andana. Ja a casa, Jules Verne li va preguntar per on passaria, i ella li va recitar la ruta port per port. A l'escriptor li va estranyar una cosa.

— Per què no passa per Bombai, com el meu heroi Phileas Fogg?
— Perquè vull estalviar temps, no pas salvar vídues joves.
— Doncs potser salvarà un vidu jove abans de tornar.

Parlaven de l'Aouda, la jove vídua índia que Fogg rescata a la novel·la. En acomiadar-la, Verne va brindar amb ella i li va dir que, si ho aconseguia en setanta-nou dies, l'aplaudiria amb les dues mans. Bly va entendre que no la creia capaç de fer-ho en setanta-cinc.

Mentrestant, a l'altra banda del món, Bisland ja havia travessat el continent americà. El 21 de novembre havia salpat de San Francisco cap al Japó a bord de l'Oceanic, un dels vapors més ràpids del Pacífic. Era el mateix vaixell que Bly tenia previst agafar per tornar a casa.

Des de Brindisi, Bly va travessar el canal de Suez i el mar Roig, va fer escala a Aden i va arribar a Colombo, a l'illa de Ceilan. Allà va topar amb el primer gran entrebanc: el vaixell que l'havia de portar cap a la Xina no va salpar fins al cap de cinc dies. Després, camí de Hong Kong, el monsó va sacsejar el vapor dia rere dia.

Bisland, en canvi, avançava a bon ritme. Del Japó va passar a Hong Kong, i d'allà va salpar cap a Ceilan. Com que feien la mateixa ruta en sentit contrari, en algun punt del mar de la Xina es van creuar sense saber-ho.

Bly va arribar a Hong Kong a les portes de Nadal. A l'oficina de la companyia naviliera va preguntar quan sortia el vaixell cap al Japó, i l'empleat li va donar la notícia.

— Que no fa una cursa al voltant del món?
— Sí, és clar. Faig una cursa contra el Temps.
— El Temps? No em sembla que es digui així. Que no ho sabia? El dia que vostè va sortir de Nova York, una altra dona va sortir per batre el seu temps, i ho aconseguirà. Va marxar d'aquí fa tres dies.

Bly va respondre que ella no corria contra ningú: havia promès fer el viatge en setanta-cinc dies, i el faria. Però a partir d'aquell moment ja sabia que la cursa existia.

Les últimes setmanes van ser una lluita contra el rellotge per a totes dues.

Bly va passar el Nadal a Canton i va arribar al Japó amb el temps just. Allà, però, l'Oceanic no podia salpar fins que arribés el correu de la Xina, i va haver d'esperar cinc dies. El 7 de gener de 1890 per fi va sortir de Yokohama, però les tempestes del Pacífic la van tornar a endarrerir. Va arribar a San Francisco el 21 de gener, amb retard respecte del seu propi calendari. El diari no s'hi va resignar i va llogar un tren especial només per a ella. El tren va travessar el continent en un temps rècord, i a cada estació on parava s'aplegava gent per veure-la i aclamar-la.

Bisland, mentrestant, havia deixat enrere Ceilan, Suez i la Mediterrània, i el 16 de gener va desembarcar a Brindisi. Va creuar Itàlia i França en tren i, ja a Anglaterra, li van donar una mala notícia: el vapor ràpid que l'havia de portar a Nova York ja havia sortit. Segons sembla, la seva revista havia pagat la naviliera perquè l'esperés. Encara avui no se sap si la van enganyar. Va agafar el correu de nit cap a Irlanda i allà va embarcar en el Bothnia, un vaixell molt més lent.

El 25 de gener de 1890, a les 3.51 de la tarda, Bly va baixar del tren a Jersey City, davant de Nova York. L'estació era plena de gom a gom, i els canons de la Battery i de Fort Greene van disparar per anunciar que havia arribat. Havia fet la volta al món en setanta-dos dies, sis hores i onze minuts, gairebé vuit dies menys que Phileas Fogg.

Em vaig treure la gorra i tenia ganes de cridar amb la multitud, no perquè hagués fet la volta al món en setanta-dos dies, sinó perquè tornava a ser a casa.

Aquell dia, Bisland encara era enmig de l'Atlàntic, en una travessia de tempestes que va durar onze dies. El 30 de gener, a la una i mitja de la tarda, el Bothnia va atracar a Nova York. Al moll l'esperaven centenars d'amics i admiradors, que la van rebre entre aplaudiments. Havia trigat setanta-sis dies i mig. Havia perdut la cursa, però també havia guanyat Phileas Fogg.

Després, cadascuna va triar el seu camí. Bly va aprofitar la fama i va recórrer el país fent conferències. Bisland en va fugir: no va voler parlar del viatge en públic, i aquell mateix any se'n va anar a viure a Londres, entre escriptors. Va continuar escrivint tota la vida, i quan va morir, el 1929, l'obituari del New York Times ni tan sols esmentava la volta al món.

• Nelly o Nellie. El pseudònim venia d'una cançó popular de Stephen Foster, «Nelly Bly». L'editor que l'hi va triar, el 1885, el va escriure malament, «Nellie», i ja es va quedar així per sempre.
• La idea, d'un diari. A Amiens, Bly va preguntar a Verne d'on li havia vingut la novel·la. Segons el relat de la periodista, Verne li va explicar que la idea li havia sorgit llegint el diari parisenc Le Siècle, on uns càlculs demostraven que la volta al món es podia fer en vuitanta dies.
• Un mico de polissó. A Singapur es va comprar un mico. Segons la versió més repetida, el va anomenar McGinty, i en la travessia del Pacífic els mariners l'acusaven de portar les tempestes i volien llençar-lo per la borda.
• Endevina l'hora. Perquè els lectors no perdessin l'interès, el New York World va convocar un concurs: qui encertés al segon l'hora d'arribada guanyava un viatge a Europa amb diners per gastar.
• La volta al món, sobre el tauler. El 1890 va sortir a la venda un joc de taula, «Round the World with Nellie Bly», on les caselles seguien les etapes del seu viatge.
• Un rècord de pocs mesos. Aquell mateix 1890, l'empresari George Francis Train va fer la volta al món en 67 dies.

No hem trobat rastre de la gesta a la premsa catalana del 1890. Gairebé un segle i mig després, però, Nellie Bly ha trobat lectors i públic en català.

• Un llibre premiat. El 2024, el bibliotecari i escriptor Pep Molist va publicar 72 dies i un vestit. La volta al món de Nellie Bly, il·lustrat per Ina Hristova i editat en català, castellà i basc. El 2025 va guanyar el Premi Crítica Serra d'Or de Coneixements.
• Titelles per a menys de 80 dies. L'1 de març de 2026, la companyia bagenca Sgratta va estrenar al Teatre Catalunya d'Avinyó La volta al món en menys de 80 dies, un espectacle familiar de teatre i titelles sobre el viatge.

Jules Verne la va inspirar, i ara és ella qui inspira, també en català.

El 1888, el diari on treballava Nellie Bly pensava que per fer la volta al món calia un home, algú que el protegís i unes quantes maletes. Al final la van fer dues dones, cadascuna per un costat del planeta. Una l'havia demanada durant un any; l'altra l'havia acceptada sense voler-la. Totes dues van tornar abans que l'heroi de la novel·la.

La novel·la deia vuitanta dies. Dues dones van demostrar que la realitat podia superar la ficció. I la pregunta real que van respondre no era de velocitat, sinó de llibertat: si una dona podia anar allà on volgués.

• Viquipèdia
• A fin de cuentos — 72 dies i un vestit

Nellie Bly s'infiltra al manicomi de Blackwell's Island — És el reportatge del 1887 que la va fer famosa i li va donar crèdit per proposar el viatge.

Jules Verne publica «La volta al món en 80 dies» — La novel·la que va fixar el rècord que totes dues volien batre.

La primera volta al món — L'expedició de Magalhães i Elcano, que va trigar tres anys a fer el que Bly va fer en setanta-dos dies.