Washington, a finals del segle XIX. Lizzie Magie es guanya la vida com a mecanògrafa, però a les estones lliures escriu, fa teatre i inventa. En aquella època, una dona sola i independent ja era una rara avis. Ella, a més, tenia idees pròpies sobre com havia de funcionar el món.

Les havia trobat en un llibre de Henry George, l'economista de moda entre els reformistes. George no volia prendre la terra a ningú: cadascú podia tenir el seu terreny. El que el molestava era una altra cosa. Un solar al centre d'una ciutat val molt més que un al mig del camp, i aquest valor no l'ha creat el propietari. L'han creat tots els qui viuen al voltant: els carrers, les botigues, els veïns. Per això George proposava un sol impost, només sobre el valor del sòl, perquè aquella riquesa que genera la comunitat tornés a la comunitat. A canvi, s'eliminarien tots els altres impostos.

A Magie se li va acudir que això s'entendria millor jugant que no pas llegint.

El 5 de gener de 1904 va obtenir la patent del seu invent: The Landlord's Game. En anglès, el landlord és el propietari que lloga cases o terres i en cobra el lloguer. En català en diríem alguna cosa com «El joc del propietar».

El tauler ja tenia gairebé tot el que reconeixem avui: propietats en fila al voltant d'un quadrat, ferrocarrils, una presó i una casella de sortida que donava diners a cada volta. Però la gràcia era que es podia jugar de dues maneres:

• Amb unes regles, guanyava qui acaparava més propietats i deixava la resta arruïnats.
• Amb les altres, s'aplicava l'impost de George: la riquesa que es generava es repartia, i tothom en sortia guanyant.

Magie volia que la gent provés les dues versions i decidís quina era més justa. Ella mateixa el va definir així:

Una demostració pràctica del sistema actual d'apropiació de la terra, amb tots els seus resultats i conseqüències habituals.

El joc es va vendre poc a les botigues, però va fer una cosa més poderosa: va passar de mà en mà. Estudiants i professors d'economia en feien còpies a mà, sobre tela o cartró, i hi posaven els carrers de la seva ciutat. Ningú no en pagava drets ni recordava gaire qui l'havia inventat. Era un joc popular, com les cartes, i molts ja l'anomenaven simplement «monopoly».

A cada còpia, les regles canviaven una mica. I sempre en la mateixa direcció. La versió cooperativa, la que Magie considerava la important, era més lenta i menys emocionant, i a poc a poc es va deixar de jugar. Va sobreviure la que tenia tensió: comprar, cobrar lloguers, arruïnar l'adversari. Al començament dels anys trenta, una comunitat de quàquers d'Atlantic City el va adaptar a la seva ciutat i va fixar un preu per a cada carrer. El tauler ja era pràcticament el que coneixem. Del missatge de Magie, en canvi, no en quedava res.

Charles Darrow havia perdut la feina amb la crisi de 1929. Uns amics li van ensenyar la versió d'Atlantic City, i ell hi va veure una sortida. Va copiar les regles, va dibuixar un tauler més vistós i va començar a fabricar-ne còpies a casa, que venia en uns grans magatzems de Filadèlfia.

El 1934 el va presentar a Parker Brothers. La resposta va ser que no: massa llarg, massa complicat. Però aquell Nadal les còpies de Darrow es van esgotar, i a Salem van canviar d'opinió. El 1935 li van comprar els drets, i Darrow en va obtenir la patent a final d'any com si fos l'inventor.

Parker Brothers va publicar només la versió competitiva. La regla de l'impost compartit havia desaparegut del tot. El joc que Magie havia inventat per criticar els monopolis sortia a la venda amb el nom de Monopoly.

L'empresa aviat va saber que Darrow no l'havia inventat i que la idea tenia una patent anterior. Per estalviar-se problemes, va anar a buscar Lizzie Magie i li va comprar la patent per 500 dòlars, sense cap participació en els beneficis. Ella va acceptar convençuda que així el seu joc arribaria a milions de cases. Parker Brothers en va publicar una edició el 1939 i gairebé no la va promocionar.

El gener de 1936, Magie es va fer fotografiar per a un diari de Washington amb els dos taulers, el seu i el de Parker Brothers, un al costat de l'altre. No va servir de res. Darrow es va fer milionari. Magie va morir el 1948, i el seu obituari no esmentava el Monopoly.

El 1973, Ralph Anspach, professor d'economia a San Francisco, va treure un joc anomenat Anti-Monopoly. La partida començava amb el tauler ja monopolitzat, i l'objectiu era desmuntar els monopolis i tornar a la lliure competència. La gran empresa propietària del Monopoly el va portar als tribunals. Segons ella, la paraula «Monopoly» era una marca seva i cap altre joc no la podia fer servir.

Anspach es va defensar amb un argument enginyós. Si abans de Darrow milers de persones ja jugaven a un joc casolà que es deia «monopoly», aquella paraula era el nom d'un tipus de joc, com «parxís» o «dòmino», i no la marca d'una empresa. Però havia de demostrar-ho. Durant anys va remenar arxius, va recórrer el país i va entrevistar els vells jugadors. Així va trobar les patents de Lizzie Magie i va reconstruir tot el camí del joc, de mà en mà, fins a Darrow.

El litigi va durar deu anys, i en algun moment Anspach ho va tenir tot perdut: un jutge va arribar a ordenar que es destruïssin les còpies del seu joc. Però el 1982 un tribunal d'apel·lació li va donar la raó, i el 1983 el Tribunal Suprem dels Estats Units va refusar revisar el cas. L'Anti-Monopoly es va salvar, i encara avui es fabrica. I, sobretot, el nom de Lizzie Magie, enterrat durant mig segle, tornava a la història.

• La fàbrica que va voler aturar el Monopoly. Parker Brothers estava tan convençuda que el joc era una moda que, el 19 de desembre de 1936, George Parker va ordenar deixar de fabricar taulers per si les vendes s'enfonsaven. Al cap de poc, les comandes van tornar a pujar, i ja no van baixar mai més.
• Mapes de fuga dins de la caixa. Durant la Segona Guerra Mundial, l'empresa britànica Waddingtons, que fabricava el Monopoly al Regne Unit, imprimia mapes sobre seda per als serveis secrets. Alguns es van amagar dins de jocs que arribaven als camps de presoners, per ajudar-los a fugir. La seda no feia soroll en desplegar-la i no es desfeia amb l'aigua.
• Quaranta mil jocs enterrats. Després que un jutge ordenés destruir l'Anti-Monopoly, el juliol de 1977 unes 40.000 còpies que no s'havien venut van acabar en un abocador de Minnesota. Quan Anspach va guanyar el plet, ja era tard per recuperar-les, i encara són sota terra.
• Mil milions de jugadors. Segons el fabricant, quan el joc va complir vuitanta anys ja hi havien jugat més de mil milions de persones arreu del món.

Abans que el Monopoly arribés a l'Estat, ja hi havia una còpia. Abans de la Guerra Civil, el malagueny Francisco Leyva en va treure una versió amb els carrers de Madrid. La va anomenar El Palé, amb les primeres síl·labes del seu nom i cognom. Va ser tan popular que, per a moltes generacions, «jugar al Palé» volia dir jugar al Monopoly.

El joc original va arribar de la mà d'una empresa catalana:

• Juguetes Borràs. Fundada el 1894 i coneguda sobretot pels jocs de màgia, va obtenir la llicència de Parker Brothers a principis dels anys seixanta. Les caixes indicaven que la fàbrica era a Mataró.
• Madrid i Barcelona. Borràs va publicar primer l'edició amb els carrers de Madrid i després la de Barcelona, en què les caselles més cares són el Passeig de Gràcia i la Diagonal. Més endavant se'n va fer una versió bilingüe.
• Educa Borràs. El 2001, Borràs es va fusionar amb Educa, de Sallent, i va néixer Educa Borràs, una de les principals empreses de jocs de Catalunya.

El 2019, el festival Dau Barcelona, a la Fabra i Coats, va lliurar el seu premi a Philip Orbanes. Havia estat responsable de recerca i desenvolupament de Parker Brothers i és un dels grans historiadors del Monopoly.

La idea de Lizzie Magie va acabar aixafada pel mateix sistema que volia criticar. El capitalisme americà va agafar el seu joc, li va treure la part que ensenyava a compartir, el va convertir en un negoci milionari i va esborrar el seu nom de la caixa. És difícil imaginar una ironia més perfecta.

Però la pregunta que Magie va posar sobre el tauler no ha desaparegut. Ella proposava jugar en dos mons: un en què qui té la terra s'ho acaba quedant tot, i un altre en què la riquesa que creen tots torna a tots. Més d'un segle després, quan el preu d'un pis o d'un lloguer s'ha convertit en una de les grans preocupacions de tantes ciutats, aquells dos mons es veuen més clars que mai. Cadascú hi pot donar la resposta que cregui. El que Magie volia era que ens féssim la pregunta.

I alguna cosa d'ella ha sobreviscut fins i tot dins del Monopoly. El joc al qual tants de nosaltres hem jugat de petits, i encara de grans, continua ensenyant una de les seves lliçons sense dir-ho: quan algú ho acapara tot, la majoria perd i només un guanya. Ho descobrim cada vegada que ens quedem sense diners davant d'un carrer ple d'hotels. Però, mentre dura la partida, és divertit. Potser per això el joc ha arribat tan lluny: perquè ens deixa viure la injustícia d'un sistema assegut a la taula, amb la família, i rient.

• Viquipèdia
• The Public Domain Review

Lizzie Magie patenta The Landlord's Game (5 de gener de 1904) — El joc d'on neix el Monopoly.

Henry George publica Progrés i pobresa (1879) — El llibre que va inspirar el joc de Magie.

Waddingtons i els mapes de seda — L'enginy amb què el Monopoly va ajudar presoners a fugir.