A l’hivern de 1924, Nome viu del record de la febre de l’or. Al tombant de segle hi havien arribat a viure 20.000 persones, i ara en queden unes 1.400. De novembre a juliol el mar de Bering es glaça i cap vaixell no hi pot atracar. L’únic lligam amb el món és la pista d’Iditarod, un camí de trineus de més de 1.500 quilòmetres que arriba des del sud.

El metge, Curtis Welch, treballa amb quatre infermeres en un hospital petit. Havia demanat antitoxina nova perquè la que tenia estava caducada, però l’encàrrec no va arribar abans que el port es glacés. Al desembre comença a veure infants amb mal de coll, i a mitjan gener confirma el primer cas de diftèria. L’alcalde, George Maynard, decreta la quarantena. El 22 de gener, Welch envia telegrames a tot Alaska i al Servei de Salut Pública dels Estats Units:

Una epidèmia de diftèria és gairebé inevitable aquí. Necessito urgentment un milió d’unitats d’antitoxina diftèrica. El correu és l’únic mitjà de transport.

El 24 de gener, la junta de salut de Nome es reuneix per decidir com hi faran arribar el sèrum. L’alcalde vol un avió. Però a Alaska només hi ha tres biplans vells, desmuntats per a l’hivern, amb la cabina oberta i el motor refrigerat amb aigua. El vol de prova més llarg que s’havia fet no arribava ni a la meitat de la distància. La junta vota per unanimitat l’opció de sempre: els trineus de gossos.

El 26 de gener apareixen 300.000 unitats oblidades en un hospital d’Anchorage. Les emboliquen amb edredons dins d’un cilindre de metall i les envien en tren fins a Nenana, on s’acaba la via.

D’allà a Nome hi ha 1.085 quilòmetres, un camí que els carters solien fer en un mes, i el sèrum ha d’arribar en menys d’una setmana. Primer, centenars de quilòmetres sobre la superfície glaçada de dos rius, el Tanana i el Yukon, entre boscos on el termòmetre baixa a cinquanta graus sota zero. Després, les muntanyes que separen l’interior de la costa. I al final, el tram més temut: la costa de la badia de Norton, sense un arbre ni un turó que aturi el vent, amb passos que obliguen a caminar sobre el glaç del mar. Hi ha poques hores de llum. El pla és un relleu: cada conductor fa un tram d’uns quaranta quilòmetres, el que un equip pot fer en un dia dur, i en un refugi passa el paquet al següent.

El 27 de gener a la nit, a l’estació de Nenana, «Wild Bill» Shannon carrega el paquet i surt amb nou gossos joves, a 46 graus sota zero. Quan arriba al primer refugi té trossos de la cara negres de congelació.

És el primer d’una cadena de carters. Els millors conductors d’Alaska eren els que portaven el correu, i la majoria dels que van fer els trams de l’interior eren atabascans, nadius d’Alaska. Fa tant de fred que a Edgar Kalland se li queden enganxades les mans al manillar de fusta del trineu. Quan arriba a Manley Hot Springs, l’amo del refugi hi ha d’abocar aigua bullint perquè les pugui desenganxar. Més endavant, a Charlie Evans se li congelen els dos gossos del davant, i ell mateix s’ha d’enganxar al trineu per estirar-lo.

Mentrestant, tot el país segueix la cursa. Els diaris de San Francisco, Cleveland, Washington i Nova York la porten a primera plana, i la ràdio, que tot just començava a entrar a les cases, en dona notícies cada dia. Com que els equips van més ràpid del previst, la data d’arribada s’avança una vegada i una altra. Un dels titulars d’aquells dies ho resumia així:

Equips de gossos en una cursa contra la mort a l’extrem nord.

La mateixa onada de fred va arribar fins a Nova York i va glaçar el riu Hudson.

Leonhard Seppala té 48 anys i és el conductor més famós d’Alaska. Segons el pla inicial, ell havia de sortir de Nome cap a l’est per trobar el sèrum a mig camí, a Nulato, i tornar-lo a portar. Tria vint dels seus millors gossos i posa al davant el seu preferit, Togo, que té dotze anys.

Per guanyar temps, en lloc de vorejar la badia de Norton, la travessa pel dret sobre el mar glaçat. És una drecera que estalvia un dia sencer, però és perillosa: el glaç de la badia es mou amb el vent i s’esquerda, i la gent de la zona l’anomena «la fàbrica de glaç».

Mentrestant, a Nome l’epidèmia empitjora, i el governador decideix afegir conductors perquè el sèrum no s’aturi mai. Ningú no ho pot dir a Seppala, perquè el telègraf no arriba als pobles per on passa. Ell continua avançant cap a l’est, convençut que encara li queden més de 150 quilòmetres fins a Nulato.

El 31 de gener, als afores del poble de Shaktoolik, es creua amb un trineu que va en sentit contrari. Ja l’està avançant quan el conductor, Henry Ivanoff, li crida que porta el sèrum. Seppala agafa el paquet i gira cua cap a Nome.

Es fa fosc, i la tempesta empitjora. Fa 34 graus sota zero, però amb el vent la sensació és de 65 sota zero. Podria esperar que passés, o tornar per la costa, que és més llarga però més segura. Però Ivanoff li ha explicat que a Nome cada dia hi ha més malalts. Decideix tornar a creuar la badia.

Són 32 quilòmetres de glaç obert, de nit, i Seppala no veu res. Es fia de Togo, que amb l’olfacte manté el rumb i porta l’equip en línia recta fins a l’altra riba. A les vuit del vespre arriben al refugi d’Isaac’s Point. Aquell dia han fet 135 quilòmetres.

Els gossos mengen, Seppala escalfa el sèrum i dormen unes hores. Mentre dormen, el vent es converteix en temporal, trenca el glaç que acaben de travessar i se l’endú mar endins. Si haguessin trigat unes hores més, no hi haurien pogut passar.

A les dues de la matinada tornen a sortir, ara amb la tempesta de cara. Han de seguir la costa per un glaç trencadís que també comença a desfer-se, i Togo hi busca el pas pam a pam fins que tornen a trepitjar terra ferma. Després encara han de pujar i baixar les carenes d’una muntanya. L’1 de febrer, a les tres de la tarda, arriben a Golovin amb els gossos esgotats i lliuren el sèrum a Charlie Olson, que el porta fins a Bluff. Allà l’espera Gunnar Kaasen, amb Balto al davant, per fer el darrer tram.

En total, Seppala i Togo han recorregut 420 quilòmetres, molts més que cap altre equip, i els més perillosos de tota la ruta.

El sèrum arriba intacte, i al cap d’un dia l’epidèmia ja està controlada. Però la història que es va explicar al món no va ser la de vint equips. Quan Kaasen va arribar a Nome encara era fosc, i les fotos que van fer la volta al món es van fer hores després, quan va sortir el sol. Al davant de tot hi havia Balto.

Els diaris en van fer un heroi. Kaasen i el seu equip van recórrer els Estats Units durant un any i fins i tot van rodar una pel·lícula. El desembre de 1925, Balto ja tenia una estàtua al Central Park de Nova York, i ell mateix va assistir a la inauguració.

I aquí hi ha una ironia: Balto també era de Seppala. Segons ell, era un gos de càrrega que havia deixat a Nome quan va sortir amb el seu equip. A Alaska tothom sabia qui havia fet la feina més dura, però a la resta del país gairebé ningú no havia sentit a parlar de Togo. Seppala no ho va acceptar mai. En les seves memòries del 1930 va escriure:

Em va doldre l’estàtua de Balto, perquè si algun gos mereixia una menció especial, era Togo.

L’any següent, Seppala va portar Togo de gira pels Estats Units. A Nova York el van exhibir deu dies al Madison Square Garden, i l’explorador Roald Amundsen li va lliurar una medalla d’or. Togo va morir el 1929, als setze anys, i avui se’l pot veure dissecat al museu de la cursa d’Iditarod, a Alaska.

• El mateix dia, una llei. El 2 de febrer de 1925, mentre el sèrum arribava a Nome, als Estats Units es firmava una llei que permetia a les companyies d’aviació privades transportar el correu. En deu anys, Alaska ja tenia rutes de correu aeri, i l’última ruta postal amb trineus de gossos es va tancar el 1963.
• Noms d’heroi. Togo es deia així per l’almirall japonès Heihachiro Togo. Balto portava el nom de Samuel Balto, un explorador sami.
• El gos que no es volia quedar a casa. De cadell, Togo era petit i malaltís, i el va criar la dona de Seppala. Als set mesos, Seppala el va regalar com a gos de companyia, però Togo es va escapar i va tornar a casa. Seppala el va acabar deixant córrer amb l’equip, i va acabar al davant de tot.
• Una clau en forma d’os. Després de la cursa, l’alcalde de Los Angeles va lliurar a Balto la clau de la ciutat en forma d’os, i l’actriu Mary Pickford li va posar una corona de flors al coll.
• Salvats pels nens de Cleveland. Després de la gira, quan Kaasen va voler tornar a Alaska, Balto i sis companys de l’equip van ser venuts a un espectacle de barraca de Los Angeles, i no se sap qui els va vendre. El 1927, un empresari de Cleveland, George Kimble, els hi va trobar malalts i maltractats, i va tenir dues setmanes per reunir els diners per comprar-los. La ciutat en va recollir més dels necessaris, també amb l’ajuda dels escolars. El 19 de març, els gossos van entrar a Cleveland amb una desfilada d’herois i van viure la resta de la vida al zoològic de la ciutat.
• Togo, per fi protagonista. El 2019, Disney va estrenar a la plataforma Disney+ la pel·lícula Togo, que explica la cursa des del punt de vista de Seppala, interpretat per Willem Dafoe. El gos que fa de Togo, Diesel, és un descendent directe del Togo real.

A Nome, mentrestant, el temps s’havia aturat. Amb la quarantena, els carrers s’havien buidat, i un periodista que vivia al poble va escriure que semblava una ciutat abandonada i que tota l’esperança era en els gossos. Cada dia, el doctor Welch i les seves quatre infermeres tornaven a comptar els malalts: vint-i-set el 30 de gener, vint-i-vuit l’1 de febrer. El sèrum que viatjava en trineu només n’hi havia per a trenta. Les notícies arribaven a trossos pel telègraf, cada vegada que un conductor arribava a un refugi. La nit de l’1 de febrer, amb la pitjor tempesta de tota la cursa, Welch va ordenar que el relleu s’aturés fins que passés el temporal, i poc després les línies van caure. A partir d’aquell moment, a Nome ningú no podia saber on era el sèrum. Fins que, a dos quarts de sis del matí, uns gossos van aparèixer pel carrer principal.

Des del 1973, la cursa d’Iditarod travessa cada mes de març els mateixos paratges, i el seu primer conductor d’honor va ser Leonhard Seppala. Durant cinc dies i mig, la vida dels infants d’un poble va dependre de vint persones i un centenar i mig de gossos que es passaven un paquet a les fosques, sense conèixer-se gairebé de res. Ningú no el va deixar a mig camí.

• Wikipedia en castellà — Carrera del suero a Nome de 1925
• YouTube — La historia REAL de Seppala, Togo, Balto y la Carrera del Suero

Tractament de la Diftèria — El sèrum que va viatjar en trineu és el que Roux i Behring havien fet possible trenta anys abans.

La primera cursa d’Iditarod — La gran cursa de trineus de gossos d’Alaska, que recorda cada any la cursa del sèrum.

L’anatoxina diftèrica de Gaston Ramon — La base de la vacuna que, amb el temps, va fer innecessàries curses com la de Nome.