Tot comença el 1964, quan Stanley Kubrick contacta amb Arthur C. Clarke a partir d'un relat curt seu, «The Sentinel», sobre un objecte alienígena trobat a la Lluna. Kubrick hi veu la llavor d'alguna cosa molt més gran i li proposa a Clarke una manera de treballar poc habitual per a l'època: escriure alhora la novel·la i el guió, un al costat de l'altre, perquè es vagin alimentant mútuament. El 23 de febrer de 1965, Kubrick ja envia un comunicat de premsa anunciant el projecte. El rodatge arrenca el 29 de desembre d'aquell mateix any als estudis de Shepperton, a Anglaterra, i es trasllada poc després a Borehamwood, on es filmen la majoria d'escenes. L'ambició declarada de Kubrick no és fer una evasió més per a un públic adolescent, sinó una obra sobre l'evolució, la intel·ligència i el lloc de la humanitat a l'univers —una mena de poema visual sobre qui som i cap a on anem. Aquesta ambició té un preu: la feina amb els actors no s'acaba fins al setembre de 1967, gairebé dos anys després d'haver començat, i el pressupost inicial de sis milions de dòlars acaba desbordat en 4,5 milions més.

Entre el 1965 i el març de 1968, mentre encara es filmen els actors, Kubrick dedica bona part del temps als més de dos-cents efectes especials de la pel·lícula, cap dels quals podia resoldre's amb les tècniques de l'època. Per filmar els astronautes caminant amb normalitat dins la nau, l'equip liderat per Douglas Trumbull fa construir una centrífuga gegantina —una mena de roda de fira tancada, de gairebé deu metres de diàmetre, que gira sobre si mateixa mentre l'actor hi camina a dins, de manera que la gravetat sembla natural encara que en realitat és l'estructura sencera la que es mou al seu voltant. Per fondre els astronautes amb paisatges impossibles sense que es notés el truc, perfeccionen la projecció frontal: en comptes de retallar la imatge de fons i enganxar-la darrere els actors com es feia fins llavors, projecten el paisatge des de davant sobre una pantalla especial que reflecteix la llum d'una manera molt concreta, de forma que la imatge i l'actor queden units en un sol pla, sense la vora artificial que delatava els vells trucatges. I per a la seqüència final del viatge a través de l'infinit, filmada ja durant els últims mesos de rodatge, desenvolupen un procediment òptic anomenat «slit-scan»: una càmera avança lentament cap a una placa amb una escletxa il·luminada mentre l'obturador roman obert, i el resultat són aquells corredors de llum i color que semblen engolir la pantalla. El procés és tan llarg i minuciós que l'equip mateix l'acaba anomenant, mig en broma, «el Projecte Manhattan».

El desembre de 1967, amb l'estrena ja a tocar, Kubrick encarrega finalment una banda sonora original al compositor Alex North, conegut per pel·lícules com «Un tramvia anomenat Desig». North treballa a contrarellotge durant el gener de 1968, component i enregistrant més de quaranta minuts de música mentre Kubrick havia fet servir peces de música clàssica ja existent com a «pista temporal», un recurs habitual per guiar el ritme d'una escena mentre s'espera la partitura definitiva. North treballa creient que aquelles peces eren només una guia provisional. Kubrick, en canvi, se n'enamora tant que decideix quedar-se-les tal qual —valsos de Strauss, els sons atonals de Ligeti, l'adagi de Khatxaturian— i descarta en silenci la feina de North, sense avisar-lo. North no ho sap fins aquella mateixa nit del 3 d'abril de 1968, assegut entre el públic de l'estrena de Nova York, quan sent començar la pel·lícula i s'adona que la música que sona no és la seva.

Va ser una experiència fascinant i frustrant alhora.

La resposta es divideix ja la mateixa nit del 3 d'abril. Mentre uns queden absorts, d'altres no aguanten el ritme lent i el silenci perllongat de moltes escenes: al voltant de 250 espectadors abandonen la sala abans que s'acabi la projecció, segons el relat que en va fer després l'actor Keir Dullea. L'endemà mateix, 4 d'abril de 1968, la crítica es parteix en dos bàndols igual de contundents. Renata Adler, al New York Times, hi publica una ressenya que descriu l'experiència com una barreja frustrant entre l'hipnòtic i l'avorrit. En canvi, la revista especialitzada The Hollywood Reporter hi dedica una ressenya elogiosa, fascinada sobretot pels efectes especials, que compara amb la realitat encara més sorprenent dels programes espacials de la NASA d'aquells mateixos anys.

• Una pòlissa contra els extraterrestres. El 1966, mentre encara es rodava, Kubrick va demanar una assegurança a Lloyd's de Londres que cobrís la pel·lícula si es descobrien éssers extraterrestres reals abans de l'estrena prevista. No consta si Lloyd's va arribar a emetre la pòlissa.
• «Voleu dir-me algú de què va això?» L'endemà, a l'estrena de Los Angeles, l'actor Rock Hudson va sortir abans que acabés la projecció remugant una queixa sobre no entendre la pel·lícula. L'anècdota es documenta a diverses fonts, encara que la cita exacta varia lleugerament segons qui la recull.
• Els micos no eren micos La seqüència inicial, «L'alba de l'home», va ser tan realista que molts espectadors van pensar que Kubrick havia utilitzat ximpanzés ensinistrats. En realitat, eren mims i ballarins amb unes disfresses de complexitat inaudita per a l'època. L'únic animal real era el tapir.
• 19 minuts que Kubrick es va endur. Després de les primeres projeccions, Kubrick va retallar-ne prop de 19 minuts per alleugerir el ritme. Va ordenar destruir el material sobrant, però dècades després una còpia va aparèixer intacta, oblidada dins una mina de sal de Kansas.
• D'«aventura èpica» a «el viatge definitiu». MGM va canviar l'eslògan publicitari original quan va descobrir que el públic que hi tornava una i altra vegada era sobretot jove, i que alguns espectadors es «col·locaven» abans d'entrar per viure amb més intensitat la seqüència final.
• L'únic Oscar de tota la carrera de Kubrick. La pel·lícula va rebre quatre nominacions i un sol premi, el de Millors efectes visuals —l'únic Oscar competitiu que Stanley Kubrick va guanyar mai en tota la seva carrera.

Avui ocupa el primer lloc de la llista de l'AFI de ciència-ficció, forma part del Registre Nacional de Cinema dels Estats Units des del 1991, i cineastes com Steven Spielberg n'han parlat com del «big bang» de la seva generació de directors; mig segle després, la banda sonora que Kubrick hi va triar en comptes de la que li havia encarregat a Alex North segueix sent, per a milions d'espectadors, inseparable de les imatges que acompanya.

• Viquipèdia

L'alunatge de l'Apollo 11 — Setze mesos després, va portar a la realitat part del que la pel·lícula havia imaginat.

La fotografia «Earthrise» de l'Apollo 8 — Presa el desembre del mateix 1968.