Cau el mur de Berlin
9 de novembre de 1989
La nit del 9 de novembre de 1989, després d'una roda de premsa confusa, els berlinesos de l'est travessen el mur que havia partit la ciutat durant vint-i-vuit anys
Dijous 9 de novembre de 1989, a les set menys set minuts del vespre. Al centre de premsa internacional de Berlín Est, Günter Schabowski, portaveu del govern de la RDA, arriba al final d'una roda de premsa llarga i avorrida. Treu de la butxaca un paper que li han donat poc abans d'entrar i el llegeix entrebancant-se: els ciutadans de l'Alemanya de l'Est podran viatjar a l'estranger sense haver de complir cap requisit.
Un periodista l'interromp: a partir de quan? Schabowski remena els papers i improvisa:
Que jo sàpiga… és immediatament, sense demora.
Ningú no li havia dit que la mesura no s'havia de fer pública fins l'endemà al matí.
Al cap de poques hores, milers de persones es planten als passos fronterers. Al de la Bornholmer Straße, al nord de la ciutat, el tinent coronel Harald Jäger truca una vegada i una altra als seus superiors. Ningú no li sap dir què ha de fer. La multitud creix i empeny.
Cap a dos quarts de dotze de la nit, sense l'ordre de ningú, Jäger mana aixecar la barrera. En una hora, unes vint mil persones travessen el pont cap a l'oest. Uns ploren, d'altres riuen, i molts no s'acaben de creure que caminen per on durant vint-i-vuit anys no havien pogut passar.
Per què una ciutat sencera havia viscut partida per un mur? Com pot un paper llegit a corre-cuita obrir una frontera que no havia cedit mai? I què hi té a veure un jove artista de Roquetes que aquella nit era a Berlín? La història del mur té una ciutat tallada en una sola nit, un poble que va sortir al carrer sense violència i una frontera que va caure per un malentès.
Què diu la Viki
El relat
Una ciutat entre dos mons
El 8 de maig de 1945, Alemanya va capitular i la Segona Guerra Mundial es va acabar a Europa. Berlín era un camp de runes: hi havia 600.000 habitatges destruïts, i dels 4,3 milions d'habitants que tenia abans de la guerra només n'hi quedaven 2,8.
Les quatre potències vencedores es van repartir el país en quatre zones d'ocupació. Berlín quedava enmig de la zona soviètica, però com que era la capital també es va dividir en quatre sectors:
- El soviètic, a l'est.
- L'americà, al sud-oest.
- El britànic, a l'oest.
- El francès, al nord-oest.
La ciutat s'havia de governar conjuntament. Però els antics aliats aviat es van convertir en rivals, i Berlín va quedar al mig de la Guerra Freda.
El juny de 1948, els occidentals van introduir una nova moneda a les seves zones. La resposta soviètica va ser contundent: el 24 de juny van tallar totes les carreteres, vies de tren i canals que portaven a Berlín Oest. Dos milions de persones quedaven aïllades. Els americans i els britànics van respondre amb un pont aeri. En gairebé 200.000 vols, van portar a la ciutat prop d'un milió i mig de tones de menjar, carbó i material. El 12 de maig de 1949, la Unió Soviètica va aixecar el bloqueig.
Aquell mateix any, Alemanya es va partir en dos estats:
- El 23 de maig va néixer la República Federal d'Alemanya, amb capital a Bonn.
- El 7 d'octubre va néixer la República Democràtica Alemanya, amb capital a Berlín Est.
Berlín Oest va quedar com una illa occidental enmig de la RDA. El 1952, la RDA va tancar els 1.378 quilòmetres de frontera amb l'Alemanya Occidental. A Berlín, en canvi, la línia entre sectors encara es podia travessar, i la ciutat es va convertir en l'última porta cap a l'oest.
Per aquella porta va marxar molta gent. Entre 1949 i 1961, uns 2,7 milions de persones van abandonar la RDA, sobretot joves i treballadors qualificats que buscaven feina i llibertat a l'oest. Només el juliol de 1961 en van fugir més de 30.000 per Berlín. Per als dirigents de la RDA, el país es buidava, i van decidir tancar l'última porta.
Una ciutat partida en una nit
El 13 d'agost de 1961, una hora després de mitjanit, les autoritats de la RDA van posar en marxa una operació preparada en secret. Van tallar les vies de tren que anaven cap a l'oest, van aixecar l'asfalt dels carrers i van desplegar tones de filferro espinós al llarg de la línia que separava Berlín Est del sector occidental. Dos mesos abans, el cap de l'estat, Walter Ulbricht, havia dit davant la premsa internacional:
Ningú no té la intenció d'aixecar un mur.
L'objectiu era aturar la fugida massiva de ciutadans cap a l'oest, que estava buidant el país. El règim el va batejar oficialment com a mur de protecció antifeixista. Amb els anys, el filferro es va convertir en un sistema sencer:
- Uns 155 quilòmetres al voltant de Berlín Oest.
- Més de quaranta quilòmetres pel mig de la ciutat.
- Darrere el formigó, una franja de terra buida vigilada des de torres, amb tanques, fossats i llums: la franja de la mort.
Al carrer Bernauer, les façanes de les cases quedaven a l'est i la vorera, a l'oest. Els primers dies, alguns veïns van saltar per les finestres per arribar a l'altra banda. Durant vint-i-vuit anys, almenys 140 persones hi van perdre la vida.
La tardor que ho va canviar tot
El gener de 1989, el dirigent de la RDA Erich Honecker encara ho tenia clar:
El mur seguirà dempeus d'aquí a cinquanta i d'aquí a cent anys.
No va durar ni deu mesos. Els canvis van començar fora del país i van acabar al carrer:
| Data | Què va passar |
|---|---|
| 19 d'agost | En un pícnic a la frontera entre Hongria i Àustria, s'obre una porta de la tanca i uns quants centenars d'alemanys de l'est passen a l'oest |
| 11 de setembre | Hongria obre la frontera als ciutadans de la RDA |
| 9 d'octubre | 70.000 persones es manifesten a Leipzig cridant «Nosaltres som el poble» i «Sense violència». La policia no intervé |
| 18 d'octubre | Honecker dimiteix. El substitueix Egon Krenz |
| 4 de novembre | Gran manifestació a l'Alexanderplatz de Berlín |
| 7 i 8 de novembre | Dimiteixen el govern i el Politburó |
Per rebaixar la pressió, Krenz va encarregar una nova normativa de viatges. Havia de sortir el 10 de novembre.
Un paper que ningú no havia llegit
La roda de premsa del 9 de novembre va començar poc abans de les sis del vespre, amb uns 150 periodistes a la sala. A les 18.53, Schabowski va llegir el paper que Krenz li havia donat. Quan un periodista va preguntar quan entrava en vigor, va mirar el text i va contestar: immediatament, sense demora. No sabia que la notícia tenia l'ordre de no publicar-se fins a les quatre de la matinada del dia 10.
Qui va fer aquella pregunta? Dos periodistes ho han reivindicat: l'italià Riccardo Ehrman, de l'agència ANSA, i l'alemany Peter Brinkmann, del diari Bild. Ehrman va córrer al telèfon i va dictar a Roma una sola frase: havia caigut el mur de Berlín. Alguns companys de redacció es van pensar que s'havia tornat boig.
A les 22.42, el presentador Hanns Joachim Friedrichs va obrir el telenotícies de l'ARD, el primer canal de l'Alemanya Occidental, amb una frase que es va fer famosa:
Les portes del mur estan obertes de bat a bat.
No era veritat: en aquell moment encara eren tancades. Però milers d'alemanys de l'est el miraven d'amagat, i van sortir de casa per comprovar-ho.
La barrera de la Bornholmer Straße
Harald Jäger era el cap de torn del control de passaports de la Bornholmer Straße. Havia vist la roda de premsa a la cantina, mentre sopava, i s'hi havia indignat. A dos quarts de vuit ja tenia davant seu entre cinquanta i cent persones. Va trucar als superiors, però ningú no sabia res.
A les 21.20, per alleujar la pressió, li van ordenar deixar passar els més exaltats. Ho va fer, però els va segellar el passaport com a invàlid: sense saber-ho, aquelles persones quedaven expulsades del país. La cua no parava de créixer. Jäger tenia por d'una allau humana.
Cap a dos quarts de dotze va donar l'ordre d'obrir. Els seus homes no es van moure, i ho va haver de repetir. En l'hora següent, unes 20.000 persones van travessar el pont Bösebrücke cap a l'oest. Al llarg de la nit es van anar obrint els altres passos, i davant la Porta de Brandenburg la gent va pujar al mur a ballar. No es va disparar ni un sol tret.
Jäger sempre ha rebutjat que el considerin un heroi. Però mai no va oblidar aquella nit:
No havia vist mai tanta eufòria, ni abans ni després.
De la caiguda a la unitat
Les setmanes següents, el mur es va omplir de forats fets a cops de martell per gent que se n'emportava un tros. L'enderroc oficial va començar el 13 de juny de 1990, a la cantonada dels carrers Bernauer i Acker, amb una festa popular sobre l'antiga franja de la mort. El 30 de novembre de 1990 ja no quedava mur dins la ciutat: se n'havien retirat uns 1,7 milions de tones de runa.
El 12 de setembre de 1990, les dues Alemanyes i les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial van signar a Moscou el Tractat Dos més Quatre. El 3 d'octubre, Alemanya tornava a ser un sol país.
Avui dia
Del mur en queden pocs trams, però s'hi pot seguir el rastre:
- El Memorial del Mur. És al carrer Bernauer i conserva 1,4 quilòmetres de l'antiga franja fronterera, amb el mur, la franja de la mort i una torre de vigilància.
- L'East Side Gallery. Són 1.316 metres de mur a la vora del riu Spree, el tram més llarg que es conserva. La primavera de 1990, 118 artistes de 21 països el van convertir en una galeria a l'aire lliure.
- La Bornholmer Straße. Al costat del pont, una plaça porta el nom del 9 de novembre de 1989.
- Les llambordes. Una doble filera de llambordes marca el traçat del mur pels carrers de la ciutat.
Sabies que...?
- Bach a Checkpoint Charlie. El violoncel·lista rus Mstislav Rostropóvitx va volar a Berlín i l'11 de novembre es va asseure davant del mur, en una cadira manllevada. Hi va tocar les suites més alegres de Bach i va acabar amb una sarabanda en record dels que hi havien mort.
- El mur a la venda. El juny de 1990 es van posar a la venda 81 peces del mur, entre elles fragments de la Potsdamer Platz i de la Porta de Brandenburg. Els diners havien d'anar a la conservació de monuments i a la sanitat de la RDA. Encara avui no se sap on van anar a parar.
- La nit de Jäger, en pel·lícula. El 2014, la televisió alemanya MDR va estrenar Bornholmer Straße, un telefilm basat en la història de Harald Jäger, que fora d'Alemanya s'ha difós amb el títol Open the Wall. Al guió, el protagonista es diu Harald Schäfer.
- Un pont amb cançó. El 2013, David Bowie va tornar a la música amb Where Are We Now?, una cançó sobre els seus anys a Berlín que esmenta el pont Bösebrücke i les vint mil persones que el van travessar aquella nit.
I a Catalunya, què va passar?
La nit del 9 de novembre de 1989, entre la gentada que celebrava la caiguda del mur hi havia un jove de Roquetes, al Baix Ebre. Es deia Ignasi Blanch, havia nascut el 1964 i era a Berlín estudiant art. Anys després encara recordava els homes plorant i la gent de l'est que travessava la frontera per comprar taronges i plàtans, que a la RDA amb prou feines arribaven.
Uns mesos després, va veure un anunci que buscava artistes per pintar un tram del mur. Havien d'haver viscut a Berlín durant la caiguda. Blanch s'hi va presentar i el van triar. Va ser l'únic artista català, i de tot l'Estat, dels 118 que van pintar l'East Side Gallery. La seva obra es diu Parlo d'amor:
- El mural. Hi apareixen tres rostres i un cor, amb tres colors que per a ell eren Berlín: el blanc de la neu, el gris del carbó de les estufes i l'ocre de la tardor. El títol, en català, travessa la pintura.
- El missatge. És una defensa de la llibertat d'estimar qui es vulgui, en una època en què encara costava dir-ho en veu alta.
- La continuïtat. L'ha repintat diverses vegades, l'última el 2009, quan es va restaurar tota la galeria. Encara guarda els tres pinzells amb què el va pintar.
El 2025, trenta-sis anys després de la caiguda, sis blocs originals del mur es van poder veure a Barcelona, en una exposició a l'Espai Inmersa del Poblenou. Però des de 1990, a la vora de l'Spree, entre els més de cent murals que celebren la llibertat, n'hi ha un que la diu en català.
El llegat
El mur s'havia construït per durar cent anys. Va caure en una sola nit, sense un sol tret, empès per gent que feia setmanes que sortia al carrer amb espelmes i cridant «sense violència». El 2011, la UNESCO va inscriure els documents de la construcció i la caiguda del mur, juntament amb el Tractat Dos més Quatre, al registre Memòria del Món, on també hi ha la Bíblia de Gutenberg i la partitura de la Novena Simfonia de Beethoven.
Avui hi ha trossos del mur repartits per mig món, convertits en símbols de llibertat. Un mur va poder partir una ciutat durant vint-i-vuit anys. Per tornar-la a unir, va n'hi haver prou amb una pregunta, una barrera aixecada i vint mil persones caminant per un pont.
Multimèdia
Enllaços
Altres fets relacionats
1989 - Bernstein: Oda a la llibertat — El concert de la Novena que Leonard Bernstein va dirigir a Berlín el Nadal de 1989 per celebrar la caiguda del mur.
La reunificació alemanya — El 3 d'octubre de 1990, punt d'arribada del procés que va obrir la nit del 9 de novembre.
La manifestació de Leipzig — El 9 d'octubre de 1989, setanta mil persones van desafiar el règim sense violència i van obrir el camí.
La Novena Simfonia de Beethoven — L'Oda a l'alegria va sonar a Berlín aquell Nadal, i la seva partitura comparteix registre de la UNESCO amb els documents del mur.