Aquesta és una revisió antiga del document

Última pedra de Santa Maria del Mar

3 de novembre de 1383

Acaben les obres de Santa Maria del Mar amb la col·locació de l'última clau de volta

Barcelona, 3 de novembre de 1383. Al barri de la Ribera, a tocar del port, una església gegantina està a punt de quedar tancada.

Fa cinquanta-quatre anys que hi treballen. De les quatre grans voltes de la nau, tres ja estan cobertes. En falta una, la que toca a la façana.

A uns trenta metres del terra, dalt de les bastides, els picapedrers encaixen l'última clau de volta, la pedra on es troben tots els nervis. Aquesta no porta cap sant ni cap escena de l'Evangeli. Porta l'escut de Barcelona.

Quan queda al seu lloc, la volta es tanca i la nau de Santa Maria del Mar queda coberta de punta a punta. Ningú no ens ha deixat escrit qui la va col·locar, ni com es va celebrar. Potser no calia: aquella església l'havia aixecada un barri sencer.

En una època en què les grans esglésies podien trigar més d'un segle a acabar-se, i canviaven d'estil pel camí, la Ribera havia fet la seva en una sola vida. Aquella gent de mar s'havia construït la seva pròpia catedral, a la mida de la seva ambició. Encara avui, a Barcelona, en diuen així: la catedral de la Ribera.

Qui va pagar una església gairebé tan gran com una catedral en un barri de mariners i descarregadors? Per què una de les claus de volta porta la figura d'un rei, i què li va passar el dia de Sant Esteve, quatre anys abans? I per què els bastaixos del port surten representats a la porta principal? Darrere d'aquella última pedra hi ha mig segle de diners, de feina i d'espatlles.

Què diu la Viki

Santa Maria del Mar

El relat

Una parròquia que se'ls havia fet petita

A començament del segle XIV, la Vilanova del Mar bull d'activitat. Barcelona és una de les potències de la Mediterrània, i el barri que mira al port s'omple de mariners, pescadors, mercaders i menestrals. Els carrers de l'entorn encara porten el nom dels oficis: Argenteria, Agullers, Espaseria, Mirallers, Vidrieria.

La parròquia del barri era antiga. Està documentada des de l'any 998 amb el nom de Santa Maria de les Arenes, perquè s'aixecava vora la sorra de la platja. Però, amb la prosperitat, no paraven d'arribar-hi donacions per fundar altars nous, i l'església romànica ja no tenia on posar-los.

El 1324, el bisbe Ponç de Gualba va crear l'ardiaconat del Mar, que va donar a aquella parròquia la primacia entre les de la ciutat. El 1327 en va ser nomenat ardiaca el canonge Bernat Llull, doctor en lleis i vicari general de la diòcesi. Va empènyer tant el projecte que va ser ell, i no el bisbe, qui en va posar la primera pedra.

Va ser el 25 de març de 1329. Una làpida en català, encastada al costat de la porta que dona al Fossar de les Moreres, encara ho recorda:

«En nom de la Santa Trinitat, a honor de Madona Santa Maria, fo comensada la obra d'aquesta esgleya lo dia de Santa Maria de Mars en l'ayn de MCCCXXIX, regnant n'Amfós per la gràcia de Déu rey d'Aragó, qui conqués lo regne de Cerdenya.»

A l'altre costat de la mateixa porta n'hi ha una segona, en llatí, amb el mateix contingut però sense esmentar el rei.

Dos mestres que no podien fer res més

Vint-i-tres dies abans, el 2 de març, els administradors de l'obra havien signat el contracte amb dos mestres de cases de Barcelona. Berenguer de Montagut ja dirigia les obres de la Seu de Manresa. Ramon Despuig havia estat mestre major del claustre de la catedral de Vic. Els documents els tracten sempre d'igual a igual.

Les condicions eren estrictes. Tots dos es comprometien a:

construir la nova església amb la forma i les mides que plaguessin als parroquians;
quedar-se a peu d'obra, tots dos o almenys un, mentre durés la construcció;
no començar cap altra obra ni acceptar cap altre encàrrec mentre treballessin per a Santa Maria.

A canvi, cadascun cobrava 2 sous i 6 diners al dia, més 100 sous l'any per a roba.

El que van projectar era una església de tres naus sense creuer, envoltada per dins d'una corona contínua de capelles. Tot es mesurava en peus de 33 centímetres: 10 de fondària per a les capelles, 20 d'amplada per a cada nau lateral i 40 per a la central. En total, 100 peus d'amplada, i gairebé els mateixos d'alçada.

La seva relació amb l'obra, però, va ser curta. El 1336 ja hi consta un altre mestre major, Pere Oliver.

Les espatlles del barri

Una obra d'aquesta mida no tenia cap fons de diners guardat. Es va anar pagant a mesura que avançava, sobretot amb les aportacions dels parroquians. La clau del finançament eren les capelles: cada família que en fundava una hi deixava el seu escut.

Per això es va construir d'una manera poc habitual, de fora cap a dins. Primer es van aixecar els murs perimetrals amb totes les capelles, que el 1341 ja estaven acabades a la zona de les naus, i després les grans voltes. Aquell mateix any ja s'hi celebraven oficis amb regularitat, dins d'una església encara a mig fer.

La pedra venia de les pedreres de Montjuïc. Segons la tradició, els bastaixos, els descarregadors del port, la van traginar fins a l'obra sense cobrar. El barri els ho va reconèixer. Surten representats als capitells de la façana i a les figures de metall dels batents de la porta principal, carregats de pedra, i van tenir capella pròpia a l'interior.

La pesta i les crisis de mitjan segle van fer minvar els donatius particulars. Llavors qui va empènyer va ser el rei. Pere el Cerimoniós va cedir a l'obra una pedrera de Montjuïc el 1368 i cinc anys després hi va donar 10.000 sous, una suma molt elevada.

Cinc claus per tancar la nau

Les grans voltes es van anar tancant una a una, des de l'altar cap a la porta. Cadascuna l'acaba una clau esculpida i policromada. El llibre de cerimònies de la parròquia les anomena «melics» de l'església.

Posició	Què hi ha esculpit
Presbiteri	La Coronació de la Mare de Déu
Primer tram de la nau	El Naixement de Jesús
Segon tram	L'Anunciació, amb l'escut de la família Bertran
Tercer tram	El rei Alfons el Benigne
Quart tram	L'escut de Barcelona

El dia de Sant Esteve de 1379, l'interior, ple de fusta de bastides, es va encendre. El foc va arribar als altars, al cor i a la sagristia, i es va témer per les voltes. La clau del rei va quedar malmesa. El 1380, Pere el Cerimoniós va enviar 100 florins pro reparacione cuiusdam clavis, és a dir, per reparar una clau.

Per aquells anys el mestre major devia ser Guillem Metge, que el 1381 ja havia mort. L'obra va seguir endavant, i el novembre de 1383 es va tancar l'última volta, la del quart tram, amb l'escut de la ciutat.

Una missa per la Mare de Déu d'Agost

No hi va haver consagració. Per estrenar l'església acabada, la parròquia va celebrar una missa solemne per la festa de la Mare de Déu d'Agost, el 15 d'agost de 1384.

Aquella rapidesa és el que la fa singular. Santa Maria del Mar es va fer en una sola vida i amb una sola idea. És un dels pocs grans temples gòtics catalans que es van acabar en la seva època, i alguns autors la consideren l'únic. A dins, tres naus de gairebé la mateixa alçada i uns pilars vuitavats molt esvelts fan que l'espai es vegi sencer d'una sola mirada.

Aquesta unitat ha resistit tot el que ha vingut després. El 1936, un incendi va cremar l'interior durant onze dies i es va endur altars, imatges i bona part de l'arxiu. L'estructura de pedra, però, va aguantar. Les restauracions van començar el 1940 i van culminar el 1967 amb el nou presbiteri, i els treballs de conservació continuen avui.

Sabies que...?

Va començar el dia de Cap d'Any. El 25 de març, festa de l'Anunciació, era el primer dia de l'any segons el còmput de l'Encarnació que es feia servir aleshores. Els historiadors hi veuen, a més, un joc de paraules: la làpida diu «Santa Maria de Mars» en una església que es diria Santa Maria del Mar.
Una torre que va esperar cinc segles. Les dues torres octogonals de la façana no es van acabar amb l'església. Una es va enllestir el 1496, obra del mestre Pere Oliva. L'altra va quedar inacabada fins al 1902, quan l'arquitecte August Font la va igualar amb la primera.
Un escut del Barça entre els vitralls. Després del 1936 calia refer molts vitralls, i la parròquia va buscar patrocinadors. Un dels qui hi van contribuir va ser el FC Barcelona, i el vitrall que va pagar porta l'escut del club com a signatura. El va dissenyar el vitraller Pere Cànovas, a finals dels anys seixanta.
Salvat perquè era al taller. El vitrall del Judici Final, fet el 1494 pel mestre francès Severí Desmasnes, és un dels tresors de l'església. Es va lliurar de l'incendi del 1936 perquè l'havien desmuntat per restaurar-lo.
Un pont per anar a missa. Cap al 1700 es va construir un pas cobert que unia el palau del capità general amb una tribuna de l'església, de manera que s'hi podia entrar sense trepitjar el carrer. Es va enderrocar el 1986. L'actual rector, Salvador Pié, recorda haver-lo vist de petit.
De la pedra a la novel·la. El 2006, Ildefonso Falcones va publicar La catedral del mar, una novel·la ambientada a la Barcelona del segle XIV i construïda al voltant de l'obra de Santa Maria del Mar. Segons la mateixa basílica, el llibre ha donat als bastaixos una dimensió gairebé èpica.

El llegat

Santa Maria del Mar no va néixer de la voluntat d'un rei ni d'un bisbe, sinó d'un barri a qui la parròquia se li havia fet petita. Mercaders que pagaven capelles, descarregadors que traginaven pedra i un rei que hi posava diners quan els altres ja no podien van aixecar entre tots, en una sola vida, el que en altres llocs costava generacions.

No sembla casual que la clau que la va tancar no porti cap sant, sinó l'escut de la ciutat. El foc i el temps s'han endut gairebé tot el que s'hi va afegir després. El que queda és el que hi van posar ells: la pedra, la llum i l'espai. Un barri la va voler gran. Set segles després, encara ho és.