A Weymouth, un poble de mar al sud de Boston, tothom coneixia John J. Loud. Era l'home que, cada matí, s'asseia darrere el taulell de l'Union National Bank, a la mateixa cadira on abans s'havia assegut el seu pare. Havia estudiat a Harvard per ser advocat, però va acabar comptant bitllets en lloc de defensar plets.

Darrere el taulell, Loud tenia el cap en moltes coses, i una era inventar. El 1887 va patentar un canó de joguina, i el 1888 un canó per disparar petards. La tercera patent seria la que el faria passar a la història.

El 4 de febrer de 1888, Loud va enviar a Washington la sol·licitud d'una ploma diferent de totes les que hi havia als escriptoris. Les plomes de dipòsit de l'època acabaven en un plomí partit, que llisca bé sobre paper llis però que en una superfície rugosa s'enganxa, s'obre i esquitxa.

Loud no buscava una ploma per escriure millor, sinó per escriure on les altres no podien. Ho diu a la primera frase de la patent:

La meva invenció consisteix en una ploma de dipòsit millorada, especialment útil, entre altres usos, per marcar superfícies aspres, com ara la fusta, el paper d'embalar gruixut i altres objectes on no es podria fer servir una ploma corrent.

El cor de la invenció cabia en una línia. De les tretze reivindicacions de la patent, la segona protegia això:

Una ploma que té una esfera de marcar capaç de girar en totes direccions.

És el principi que fa servir avui qualsevol bolígraf: una bola que roda, s'amara de tinta per la banda de dins i la deixa a la de fora.

La ploma de Loud complia el que prometia: marcava fusta i paper gruixut. Però sobre un full de carta el traç era massa gruixut, i ningú no la va voler fabricar. No va arribar mai a les botigues i, amb els anys, la patent va caducar.

El problema no era la bola, sinó el que hi havia al darrere. Amb les tintes de l'època, qualsevol ploma de bola quedava atrapada entre dos mals:

• Massa líquida: la tinta s'escolava per la vora de la bola i ho tacava tot.
• Massa espessa: no arribava a la bola i la ploma no escrivia.

Durant les dècades següents, als Estats Units es van registrar unes tres-centes cinquanta patents d'aparells semblants. Cap no va arribar a fabricar-se en sèrie.

Loud no va veure el problema resolt. El 1895 va deixar el banc per motius de salut, i va morir a Weymouth el 10 d'agost de 1916.

La solució va arribar d'un periodista hongarès, László Bíró, cansat de les taques de la seva ploma. Es va fixar que la tinta amb què s'imprimien els diaris s'assecava gairebé a l'instant. Amb el seu germà György, que era químic, va buscar una tinta espessa que només sortís quan la bola girava.

Bíró va presentar la patent britànica el 15 de juny de 1938, vint-i-dos anys després de la mort de Loud. El 1941 els germans van emigrar a l'Argentina amb el seu soci Juan Jorge Meyne. Allà, el 1943, van patentar i començar a vendre el bolígraf amb el nom de Birome, barreja dels cognoms de Bíró i Meyne.

El nou bolígraf es va estendre de pressa. La Royal Air Force britànica el va adoptar perquè no vessava a gran altitud, i al Regne Unit el van començar a anomenar biro, nom que encara conserva.

A Nova York, els grans magatzems Gimbels van posar a la venda el Reynolds Rocket, una versió nord-americana del Birome, el 29 d'octubre de 1945. Era la vigília del cinquanta-setè aniversari de la patent de Loud. En una setmana se'n van vendre milers.

Faltava fer-lo barat. Ho va aconseguir Marcel Bich, un empresari italià de naixement i francès d'adopció: havia nascut a Torí el 1914 i havia fet la seva vida a França. El 1945 havia fundat amb Édouard Buffard una petita empresa d'articles d'escriptura. Bich va adquirir els drets de la patent de Bíró i, el desembre de 1950, va llançar a Europa el Bic Cristal, batejat amb el seu cognom escurçat. El canó era de plàstic transparent i hexagonal, perquè es veiés quanta tinta quedava, i el preu se'l podia permetre qualsevol escolar. Amb ell, el bolígraf va deixar de ser un objecte de luxe i es va convertir en una cosa que es perd, es mossega i es presta sense pensar-hi.

• Guerra de preus. El Reynolds Rocket va sortir a 12,50 dòlars, una petita fortuna el 1945. Pocs anys després, Gimbels i Macy's, els dos grans magatzems rivals de Nova York, es van embrancar en una guerra de rebaixes tan ferotge que el van acabar venent per menys d'un dòlar. Macy's en va arribar a vendre 68.000 en un sol dia.
• El llapis dels russos. Fa anys que circula la història que la NASA va gastar milions a inventar un bolígraf que escrivís sense gravetat, mentre els soviètics feien servir un llapis. És falsa: el bolígraf espacial el va desenvolupar pel seu compte l'empresari Paul Fisher, i tant la NASA com l'agència soviètica li van comprar al mateix preu, 2,39 dòlars la unitat. On sí que hi va haver un dispendi va ser abans, amb els llapis: la NASA havia pagat gairebé 129 dòlars per cada portamines.
• Bolis per a senyores. Cap al 2012, Bic va treure uns bolígrafs «per a ella», de colors pastel i amb un canó més prim, perquè segons la marca s'adaptaven millor a la mà de les dones. La idea que les dones necessitessin un bolígraf especial va semblar tan absurda que la gent se'n va riure obertament. A Amazon, la botiga en línia on es venien, hi van deixar centenars de comentaris irònics que lloaven el producte per ridiculitzar-ne el plantejament. Bic va assegurar que, malgrat les burles, els bolígrafs es venien bé, però la campanya va quedar com un exemple de màrqueting desafortunat. Avui s'exposen al Museu del Fracàs, una exposició creada pel psicòleg Samuel West, que es va inaugurar el 2017 a Helsingborg, a Suècia, i que ara viatja per tot el món. Hi mostra productes i campanyes que van sortir malament, per recordar que dels errors també se n'aprèn.
• Cent mil milions. El setembre del 2006, el Bic Cristal va arribar als cent mil milions d'unitats venudes i va ser considerat el bolígraf més venut del món.

Quan el bolígraf va arribar a Catalunya, ja no era el de Loud, sinó el de Bíró. El vincle amb la patent de 1888 és, doncs, indirecte. L'escena és a Barcelona, el 1946, en un taller del carrer del Rosselló, 183. Hi treballa Josep Vila i Sivill, un industrial nascut a Rubió, a l'Anoia, que des de feia anys fabricava plomes estilogràfiques.

• Un bolígraf anomenat Regia Continua. El 1946, Vila i Sivill va fabricar al seu taller totes les peces d'un bolígraf a partir d'un prototip arribat de l'Argentina, i el va posar a la venda amb el nom de Regia Continua. Segons el seu nét i biògraf, va ser el primer bolígraf fabricat a Europa.
• Un nom amb segona lectura. La marca Regia, que ja portaven les seves plomes, era una referència amagada a la Corona d'Aragó. Molts dirigents del règim la van dur a la butxaca sense saber-ho.
• Bics fets a Barcelona. Entre el 1953 i el 1957, la fàbrica dels germans Vila i Sivill va produir bolígrafs Bic per contracte amb l'empresa francesa.
• Tinta per a la cultura. Vila i Sivill va dedicar bona part dels beneficis a la cultura catalana durant el franquisme. Va ser un dels creadors de la Benèfica Minerva, embrió d'Òmnium Cultural.
• La paraula, registrada a Barcelona. El 7 de desembre de 1946, dos veïns de Barcelona, Antonio Vidal Pon i Amadeo Arboles Vidal, van sol·licitar la marca Bolígrafo per a instruments d'escriure. És el primer document on la Reial Acadèmia Espanyola troba aquesta paraula.

El nom amb què avui demanem un bolígraf va començar, doncs, en un registre de marques de Barcelona.

La patent número 392.046 no va fer ric ningú ni va omplir cap aparador. Durant mig segle va ser només un dibuix arxivat a Washington, una bola atrapada a la boca d'un tub que esperava una tinta que encara no existia. Quan va arribar, el seu autor feia dècades que era mort.

Avui aquella esfera capaç de girar en totes direccions és a les motxilles, als taulells dels bancs i a les butxaques de mig món. Signa contractes, omple exàmens i guixa llistes de la compra. El caixer de Weymouth va inventar la bola. Al món li va costar mig segle trobar-li la tinta.

• Viquipèdia
• Betevé — El primer bolígraf d'Europa es va fabricar a Barcelona

Bolígraf de László Bíró — La patent que va resoldre el problema de la tinta que havia deixat aturada la idea de Loud.

Bolígraf Bic Cristal — El model que va convertir el bolígraf en un objecte barat i universal.

Ploma estilogràfica de Waterman — La ploma de dipòsit de l'època, la que Loud volia superar per escriure sobre superfícies aspres.