Museu del Louvre

Durant més d'un segle, el Louvre havia estat un palau sense rei. Lluís XIV se n'havia anat a Versalles el 1682, i els quadres de la Corona dormien en sales tancades on gairebé ningú no entrava. La Revolució va decidir que aquelles obres ja no eren del rei, sinó de la nació.

La Convenció va inaugurar el museu el 10 d'agost de 1793, primer aniversari de la caiguda de la monarquia. Va ser un acte simbòlic: les obres no estaven acabades i les portes es van tornar a tancar. El públic no hi va poder entrar de manera regular fins al 8 de novembre. Des d'aquell dia, la Grande Galerie era uns dies per als artistes, que hi anaven a copiar els mestres, i uns altres per a qualsevol persona que hi volgués entrar.

Pocs anys després, el museu va canviar d'ambició. Napoleó Bonaparte en va confiar la direcció a Dominique Vivant Denon, un home que havia seguit l'exèrcit fins a Egipte i que somiava fer del Louvre el museu més bell de l'univers. Les victòries franceses hi van fer arribar obres d'Itàlia, de Flandes i dels estats alemanys, i el museu va passar a dir-se Musée Napoléon.

El somni va durar poc. El 1815, amb Napoleó derrotat, els països vençuts van venir a buscar el que era seu. Roma va enviar l'escultor Antonio Canova a recuperar les obres dels Estats Pontificis. Denon, ferit, l'anomenava amb sorna «l'embalador» en comptes de «l'ambaixador». Milers d'obres van tornar a casa, i Denon va dimitir aquell mateix octubre.

Sense botí, el Louvre va haver d'aprendre a créixer d'una altra manera: comprant, rebent donacions i excavant. El 1820, a l'illa grega de Milos, va aparèixer una estàtua de marbre d'Afrodita, la deessa grega de l'amor, sense braços. L'any següent, el rei Lluís XVIII la va regalar al museu. És la Venus de Milo, una de les escultures més famoses del món.

El 1863, un cònsol francès, Charles Champoiseau, excavava en un antic santuari de l'illa de Samotràcia, al mar Egeu, quan va trobar els trossos d'una gran estàtua de marbre. Era Niké, la deessa grega de la victòria, amb les ales obertes, en el moment de posar-se sobre la proa d'un vaixell. Els grecs l'havien esculpida cap al 190 aC per celebrar una victòria naval. Li faltaven el cap i els braços, que no s'han trobat mai. Champoiseau va enviar els fragments a París. Avui la coneixem com la Victòria de Samotràcia.

El maig de 1871, París vivia els darrers dies de la Comuna, la revolta que havia pres el govern de la ciutat. El 23 de maig, amb l'exèrcit entrant pels carrers, els comuners van calar foc al palau de les Tuileries. En aquella època, les Tuileries estaven unides al Louvre per dues llargues ales, i les flames van començar a avançar per les teulades cap a la Grande Galerie, plena de quadres. Alhora cremava la biblioteca imperial, instal·lada al mateix palau.

Al museu hi havia un home que no se n'havia mogut en tots aquells mesos de guerra i de revolta: Henry Barbet de Jouy, un dels conservadors del Louvre, que s'havia quedat al capdavant dels vigilants per protegir les col·leccions. Aquella nit, un comandant de l'exèrcit, Martian de Bernardy de Sigoyer, travessava el centre de París amb el seu batalló. Quan va veure les flames, va aturar la marxa i va posar els seus homes a lluitar contra el foc.

Mentre els vigilants protegien les obres per dins, els soldats van pujar a les teulades i van tallar la coberta de la Grande Galerie, perquè el foc no trobés per on passar. Un grup de trenta homes va anar cap al pavelló on cremava la biblioteca. Amb l'ajuda dels bombers i dels soldats que van arribar després, l'incendi es va poder dominar, i el 24 de maig el Louvre era salvat. La biblioteca no es va poder salvar: s'hi van perdre desenes de milers de llibres.

Sigoyer va morir dos dies després als carrers de París. Dues plaques al museu recorden encara aquella nit.

Les Tuileries no es van poder salvar. El 1883 se'n van enderrocar les ruïnes, i el Louvre va quedar obert cap als jardins, tal com el veiem avui. Aquell mateix any, dalt de l'escala Daru, s'hi va col·locar la Victòria de Samotràcia, reconstruïda peça a peça.

L'estiu de 1939, Jacques Jaujard, director dels museus nacionals, va veure venir la guerra. El 25 d'agost va tancar el Louvre, oficialment per obres. En realitat, els empleats van començar a despenjar quadres i a omplir caixes. El 28 d'agost, la Gioconda va sortir de París dins d'una caixa sense cap marca. La Victòria de Samotràcia, que no podia volar, va haver de baixar l'escala dins d'una gran caixa de fusta.

Uns quaranta camions van portar milers d'obres cap al castell de Chambord, i d'allà a amagatalls escampats per tot el país. Es diu que el conservador que vigilava la Gioconda al castell de Montal la ficava cada nit sota el seu llit.

L'agost de 1940, quan un oficial alemany es va presentar per inventariar els tresors, Jaujard el va passejar per un Louvre gairebé buit. Acabada la guerra, les obres van anar tornant, i el 1947 tot era de nou al seu lloc.

El 1981, el president François Mitterrand va anunciar el Grand Louvre: el museu ocuparia tot el palau, i el Ministeri de Finances, que en tenia una ala, hauria de marxar. L'encàrrec el va rebre l'arquitecte I. M. Pei. Va proposar un gran vestíbul sota terra, coronat per una piràmide de vidre al mig del pati.

París es va dividir: molts la van veure com una agressió al palau. El 29 de març de 1989, Mitterrand la va inaugurar. En pocs anys, aquella piràmide que tants rebutjaven es va convertir en el símbol del museu.

La piràmide s'havia pensat per a quatre milions i mig de visitants l'any. El 2025 hi van entrar nou milions de persones, i gairebé la meitat eren joves que no arribaven als vint-i-sis anys. El Louvre torna a ser petit per a tanta gent.

Per això s'ha posat en marxa el pla Louvre Nouvelle Renaissance: una nova entrada per la façana oriental del palau i, per primera vegada, un espai propi per a la Gioconda. El projecte guanyador es va triar el maig de 2026, i les obres haurien d'acabar a principis de la dècada de 2030. Més de dos-cents anys després d'obrir les portes, el Louvre encara busca la millor manera de rebre tothom.

• Tontonkhamon. Quan es va construir la piràmide, els detractors de Mitterrand, a qui molts francesos anomenaven «Tonton», el van convertir en faraó: «Mitterramsès» o «Tontonkhamon». També va córrer la llegenda que la piràmide tenia exactament 666 vidres, el número de la Bèstia. En té 673, però la novel·la El codi Da Vinci va tornar a escampar el mite.
• Un Banksy de contraban. El 2004, l'artista Banksy va entrar d'amagat al Louvre i va penjar a la paret la seva pròpia Gioconda, amb un smiley groc en lloc de la cara. Ningú no sap quanta estona hi va estar penjada abans que algú se n'adonés.
• Sopar amb la Venus de Milo. Per celebrar els trenta anys de la piràmide, el 2019 el Louvre i Airbnb van sortejar una nit al museu per a dues persones. Els guanyadors van fer l'aperitiu davant la Gioconda, van sopar als peus de la Venus de Milo i van escoltar un concert als apartaments de Napoleó III. Després van dormir en una petita piràmide instal·lada sota la gran.

Entre els milers de pintures del Louvre n'hi ha dues de Jaume Huguet, el gran pintor gòtic nascut a Valls i establert a Barcelona. Cadascuna hi va arribar per un camí diferent.

• Una taula amb un nom equivocat. El 1837, un viatger francès enamorat de l'art antic de la península, el baró Taylor, va comprar a Espanya una taula gòtica que representa el cos de Crist mort, envoltat de la Mare de Déu, sant Joan i les santes dones. Ningú no sabia qui l'havia pintada. La taula va passar a la col·lecció del rei Lluís Felip i després al Louvre, on va penjar durant anys a la sala dels primitius francesos, els pintors anteriors al Renaixement, amb un rètol que deia «Segle XV. Escola francesa».
  El 1925, Joaquim Folch i Torres, director general dels Museus d'Art de Barcelona, la va anar a examinar i hi va reconèixer cares conegudes. Cada taller medieval feia servir els mateixos models una vegada i una altra, gairebé com una companyia de teatre que repartia papers diferents als mateixos actors. A la taula de París, Folch i Torres va retrobar personatges que ja havia vist en retaules d'Huguet a Catalunya. La Mare de Déu que plora sobre el cos de Crist, per exemple, és la mateixa que apareix en una taula d'Huguet de la catedral de Barcelona. El maig de 1936 va publicar l'atribució, i des de llavors la taula es considera obra de Jaume Huguet.
• Un altar amb sabates. Cap al 1455, la confraria dels sabaters de Barcelona va encarregar a Huguet el frontal per a l'altar de la seva capella de Sant Marc, a la catedral. El frontal és el plafó pintat que tapa la part davantera de l'altar. Huguet hi va pintar la flagel·lació de Crist, i als costats s'hi van esculpir unes sabates, el símbol de l'ofici.
  • El frontal va ser a la capella de la catedral almenys fins al 1865.
  • Després la confraria se'l va endur a la seva seu.
  • A principis del segle XX el va vendre a un col·leccionista francès, el vescomte Duhesme.
  • El 1967, quan una hereva del col·leccionista el va voler treure de França, el Louvre el va comprar, amb l'ajut de l'associació d'Amics del Louvre.

Així, tenim al Louvre dues bones peces del patrimoni català, i ens queda una reflexió; potser ens hem de mirar el melic i dir-nos: com és que ningú no ha defensat que el nostre patrimoni es quedi a casa?

El 1910, el director dels museus nacionals, Théophile Homolle, va dir que robar la Gioconda seria tan impossible com endur-se les torres de Notre-Dame. Un any després se la van endur.

El dilluns 21 d'agost de 1911, amb el museu tancat, un vidrier italià, Vincenzo Peruggia, hi va entrar vestit d'operari. Havia treballat al Louvre i fins i tot havia ajudat a posar la Gioconda darrere un vidre. Va despenjar el quadre i se'l va endur amagat sota la roba. L'endemà, el pintor Louis Béroud va arribar amb el cavallet per copiar-la i es va trobar la paret buida.

La policia va sospitar de tothom. El poeta Guillaume Apollinaire va passar sis dies a la presó, i fins i tot Picasso va haver de donar explicacions. Homolle va haver de dimitir. Mentrestant, la Gioconda era amagada a l'habitació de Peruggia, a París.

El desembre de 1913, Peruggia la va oferir a un antiquari de Florència, que va avisar el director dels Uffizi. El gener de 1914, el quadre va tornar al Louvre entre multituds. Havia marxat sent una obra mestra. Va tornar convertida en el quadre més famós del món.

El diumenge 19 d'octubre de 2025, poc després que el museu obrís les portes, un camió amb un elevador de mudances es va aturar al peu del palau. Quatre homes disfressats d'operaris van pujar fins a una finestra de la galeria d'Apol·lo, la sala on es guardaven les joies de la Corona de França. Van trencar el vidre, van rebentar dues vitrines i en set minuts ja fugien amb vuit joies valorades en 88 milions d'euros. Amb les presses els va caure la corona de l'emperadriu Eugènia, que es va recuperar malmesa.

En les setmanes següents, la policia va detenir els quatre homes sospitosos del cop. La investigació va treure a la llum que la seguretat del museu més visitat del món tenia mancances greus. El Ministeri de Cultura va parlar d'una subestimació crònica del risc d'intrusió i de robatori. La presidenta del Louvre va dimitir, i reforçar la seguretat es va convertir en una de les prioritats del pla de renovació del museu. Les joies que els lladres no s'havien endut es van traslladar a un lloc més protegit. Un any després del robatori, les vuit joies robades encara no han aparegut.

La història del Louvre és la d'una idea que ha resistit tota mena de sotracs: que l'art d'un país pertany a la seva gent. El van omplir amb el botí de mitja Europa, i el va haver de tornar. Va estar a punt de cremar, i el van salvar. El van buidar per protegir-lo d'una guerra, i el va tornar a omplir. Li van robar el quadre més famós, i el va recuperar. El van coronar amb una piràmide que ningú no volia, i avui n'és la imatge.

Quan va obrir les portes, el novembre de 1793, el Louvre era una sola galeria plena de quadres del rei. Avui hi entren nou milions de persones l'any, d'arreu del món. La idea continua sent la mateixa: una porta oberta per a tothom.

• Viquipèdia
• Musée du Louvre — Le Louvre : 800 ans d'histoire (vídeo en francès)

El robatori de la Gioconda — El quadre que va desaparèixer el 1911 i va tornar convertit en icona.

El robatori de les joies de la Corona al Louvre — Els set minuts d'octubre de 2025 a la galeria d'Apol·lo.

Jacques Jaujard salva les col·leccions del Louvre — L'evacuació secreta de 1939, que va protegir les obres durant la guerra.

La inauguració del Museu d'Art de Catalunya al Palau Nacional — El museu que dirigia Joaquim Folch i Torres quan va identificar la taula d'Huguet al Louvre.