El Mercat dels Encants

El relat

Set segles fent la maleta

A mitjan segle XIV ja hi havia a Barcelona un mercat de coses velles al costat de les muralles, al camí del Rec. No va parar quiet gaire temps. Al segle XVI era a la plaça Nova, i un segle després a la plaça de Sant Jaume. Al segle XVIII es va instal·lar davant de la Llotja, i a finals del XIX ja havia sortit cap a l'avinguda de Mistral i el passeig de la Creu Coberta.

El mercat que coneixem avui en són, en realitat, dos:

Els Encants: venien objectes usats i tenen arrels medievals.
La Fira de Bellcaire: va néixer a principis del segle XIX fora de les muralles. Venia articles nous d'ocasió, sovint estocs que les botigues no havien col·locat o excedents de fàbrica.

La competència entre tots dos va durar molt de temps, fins que es van acabar fusionant. Per això el nom oficial encara avui és Encants de Barcelona – Fira de Bellcaire, tot i que tothom en diu els Encants.

El primer paradista de les Glòries

El 23 de març de 1928, un paradista anomenat Josep Font va muntar la seva parada en un terreny erm, al costat muntanya de les Glòries. Era el primer. Vuit dies després ja n'eren quinze, i a poc a poc la resta del mercat els va seguir.

La ciutat creixia i necessitava espai per a l'Exposició Internacional, i els Encants, que no demanaven gaire, van haver de deixar el seu lloc. Els paradistes hi van anar amb l'esperança que el nou emplaçament els acostés més compradors. Va passar el contrari: a la Creu Coberta la gent hi passava per casualitat, i a les Glòries s'hi havia d'anar expressament.

Els firaires es van sentir arraconats. No tenien cap reconeixement legal que posés fi a la provisionalitat, ni la infraestructura mínima per treballar en condicions. Ni tan sols l'incendi del 1964 va canviar aquesta situació: els Encants es van refer al mateix solar, a la intempèrie, com sempre.

Una plaça que no arribava mai

El problema no eren només els Encants, sinó el lloc. Cerdà havia imaginat les Glòries com el futur centre de la Barcelona moderna, el punt on es creuarien la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. Però els anys passaven sense que ningú hi fes res, i aquell buit es va anar omplint de vies de tren, descampats i fins a vuit passos a nivell.

Durant dècades, la plaça va canviar de projecte sense arribar a ser mai res. El 1962 s'hi va inaugurar un primer tros de rotonda, que els barcelonins anaven a fotografiar com una gran novetat. El 1966 la van enderrocar perquè no resolia el trànsit. El 1973, els Encants tenien un tancat precari i una passarel·la de formigó cap al metro, amb unes corbes que semblaven les d'un tobogan.

Amb els Jocs Olímpics del 1992, les Glòries es van convertir en un nus de trànsit coronat per un anell elevat. El mercat continuava a sota, esperant. La sortida no va arribar fins que la plaça va decidir què volia ser. El 2007, les associacions de veïns i l'Ajuntament van signar el Compromís per Glòries, que preveia enderrocar l'anell i convertir la zona en un gran parc. El nou mercat formaria part d'aquella transformació.

Goteres abans d'obrir

El 2008 l'Ajuntament va resoldre el concurs europeu per construir el nou mercat a l'altra banda de la plaça. El va guanyar l'estudi b720, de l'arquitecte Fermín Vázquez. La inauguració estava prevista per al 21 de juny de 2013.

Dues setmanes abans, una tempesta va fer caure una cascada d'aigua dins de l'edifici i va inundar l'aparcament i els magatzems. Van caldre tres mesos de feina i 240.000 euros més, que va assumir la constructora. Se sumaven als 57 milions que havia costat el mercat.

Dissabte 21 de setembre de 2013 els Encants van obrir per última vegada a l'antic solar, i el 25 de setembre van estrenar casa. Al migdia ja hi havien passat unes trenta mil persones, el doble d'un dia normal, i tothom es buscava al mirall del sostre. Una paradista de roba i bijuteria ho resumia així:

Tinc el cos estrany, és com haver tancat una etapa de tota una vida.

Un sostre que reflecteix la ciutat

Vázquez volia que els Encants continuessin sent una plaça oberta i no un centre comercial de plantes superposades. Volia també que els paradistes hi tinguessin, per fi, unes condicions de treball dignes. La solució va ser aprofitar els desnivells dels carrers del voltant per crear rampes on s'arrengleren les parades.

La coberta. S'aixeca uns 25 metres i té dues capes: zinc a la part de dalt i acer inoxidable polit a la de sota. S'organitza en bandes d'amplada variable perquè hi entri la llum.
Les rampes. Connecten els nivells sense escales i fan que el carrer i el mercat semblin una sola cosa.
El subsòl. Hi ha dos nivells: un per a la logística del mercat i un altre per a l'aparcament públic.

La coberta reflecteix les parades i el trànsit dels carrers del costat, i converteix el mercat en un símbol reconeixible. Per a l'arquitecte, era una manera de posar els Encants a l'altura dels grans equipaments culturals del voltant: el Teatre Nacional, L'Auditori i la Torre Agbar.

Probablement només a Barcelona podia prendre forma un mercat de les puces de disseny. (Fermín Vázquez, traduït de l'anglès)

Sabies que...?

Un nom que ve d'una subhasta. «Encant» volia dir subhasta, i «encants», el lloc on se'n feien. S'explica que el costum venia de subhastar els béns dels difunts per pagar-ne els deutes.
Un camp amb nom de refresc. El Camp del Sidral es deia així per un camp de futbol del barri, entre les vies del tren i el Rec Comtal. El sidral eren uns polvorins que es barrejaven amb aigua freda per fer un refresc.
Adeu als duros. Fins al 2013 la subhasta del matí es cantava en duros. Al mercat nou es va passar a l'euro i als tiquets per lot, i els compradors habituals van trobar a faltar la veu del senyor Ramon, el que cantava els preus.
L'última subhasta d'Europa. Els Encants són l'únic mercat d'Europa que conserva la subhasta. Cada dia de mercat, de bon matí, s'hi subhasten 39 lots, i el subhastador ha d'interpretar els braços alçats, les mirades i fins i tot les picades d'ullet dels compradors. Les ofertes han arribat a 6.000 euros, i temps enrere se n'havien fet de fins a 18.000.
L'home que no havia aportat res d'interès. El febrer del 2018, La Vanguardia va publicar una esquela insòlita. L'havia escrita el mateix difunt, el químic Emilio Miró Paniello, i hi deia que deixava el món sense haver aportat res d'interès. Mesos després, el periodista Oriol Querol va trobar a terra d'una parada dels Encants el seu diari mecanografiat, on Emilio explicava l'estiu del 1961 i el seu amor de jove per la cosina Mari, de Montsó. Querol la va localitzar i li va lliurar el diari gairebé seixanta anys després.
Un tresor antàrtic per 190 euros. Josefina Castellví va ser la primera dona del món que va dirigir una base científica a l'Antàrtida. El febrer del 2026, La Vanguardia va explicar com un fons d'imatges seves de l'Antàrtida, que ha estat a punt de perdre's, es va recuperar als Encants per 190 euros.
De tot, fins i tot un confessionari. Als Encants hi ha aparegut de tot: barrets de copa, magnetòfons, telèfons de disc, gots Duralex, targetes de visita del segle XIX, imatges de sants… I fins i tot un confessionari. Qui escriu aquestes línies, buscador i comprador habitual al mercat, ho confessa: «Vaig estar a punt de comprar-lo i sempre me n'he penedit de no haver-ho fet».

El llegat

Durant vuitanta-cinc anys, els Encants van viure a la intempèrie d'una promesa: la d'un edifici que no arribava mai. Van aguantar el foc del 1964, les rotondes que es feien i es desfeien i el soroll de l'anella que els passava per damunt. No van marxar. Es van quedar al mateix racó de les Glòries, esperant que la plaça decidís què volia ser.

Avui, sota el sostre de miralls, la plaça es mira a si mateixa i hi troba el mercat més vell de Barcelona. És el que els Encants han fet sempre amb tot el que hi arriba: donar una segona vida al que semblava acabat. Aquesta vegada, la segona vida era la seva.