Dimarts 13 de novembre de 1951. A les afores de la Pobla de Segur, a l'altra banda del Flamisell, s'estrena una estació plena a vessar. Ha baixat gent de tot el Pallars. N'hi ha que porten pancartes, i no demanen el tren, perquè el tren ja és aquí. Demanen que continuï fins a França.
El primer comboi que treu el cap per la via és estrany. La locomotora sembla sortida d'un gravat antic, i els viatgers van vestits com els seus besavis. És el Tren del Centenari, una rèplica del primer ferrocarril de la península, el de Barcelona a Mataró de 1848, que recorre les grans festes ferroviàries.
Una estona després arriba el tren oficial, estirat per la locomotora de vapor 241-2057. En un cotxe saló hi viatgen les autoritats, entre elles el ministre d'Obres Públiques i el bisbe de la Seu. A l'andana els espera una banda de música. Per recordar el dia, l'ajuntament ha fet imprimir uns sobres especials, segellats amb la data de la inauguració, com a record per als col·leccionistes.
Llavors el cel s'obre. Un xàfec violent escurça la celebració i la gent corre a aixoplugar-se.
Tant se val. Per primera vegada, la Pobla té un tren que la uneix amb Lleida. Són 89 quilòmetres de via que s'enfilen des de la plana fins al Prepirineu, entre embassaments i congostos. Feia gairebé cent anys que el Pallars el reclamava.
Quines altres línies competien per arribar abans a França, i per què la de la Pobla va perdre la cursa? Què hi pintaven els generals en una història de trens? I com va sobreviure, anys després, quan la van voler tancar? Darrere d'aquella festa passada per aigua hi ha una carrera per creuar els Pirineus, amb diplomàtics, militars i unes comarques que no es van rendir mai.