Ensisheim era una vila alsaciana que pertanyia als Habsburg. El 7 de novembre de 1492, poc abans de migdia, una pedra va caure en un camp de blat del sud de la vila, prop del camí de Battenheim. L'únic que la va veure caure va ser un noi. La resta de la comarca només va sentir el tro.

La gent hi va córrer, va treure la pedra del forat i va començar a trencar-ne trossos. Per a molts, una pedra caiguda del cel tenia poders: protegia del llamp i de la mala sort. El batlle va aturar-ho i la va fer portar a l'església. Un manuscrit de l'època, conservat a Estrasburg, explica el desconcert de tothom:

Els savis mateixos deien que no sabien què era, i que una pedra així caiguda del cel seria una cosa sobrenatural.

La notícia va córrer més de pressa que cap altra pedra caiguda abans. El responsable va ser Sebastian Brant, professor de dret a Basilea i futur autor de La nau dels bojos. En pocs dies va publicar un full volant titulat «De la pedra de tro caiguda l'any 92 davant d'Ensisheim». Portava un poema en llatí i en alemany i un gravat on la pedra surt d'un núvol i es clava al camp.

Brant no amagava els seus dubtes. En la versió llatina confessa que no s'ho creuria si el filòsof grec Anaxàgores no hagués escrit, dos mil anys abans, que poden caure pedres del cel.

On va arribar la notícia:

• els fulls volants de Brant, impresos a Basilea i copiats de seguida a Reutlingen i Estrasburg; se'n conserven quatre edicions
• la Crònica de Nuremberg, el gran llibre il·lustrat de 1493
• Roma, on un fragment de la pedra va arribar, juntament amb els versos de Brant, a mans del cardenal Piccolomini, el futur papa Pius III
• la crònica il·lustrada de Diebold Schilling a Lucerna (1513), amb una imatge en color de la caiguda

El 26 de novembre va arribar a Ensisheim Maximilià d'Habsburg. Era el senyor d'aquelles terres i, anys després, seria emperador. Passava per Alsàcia amb el seu exèrcit i no va voler marxar sense veure la pedra.

La va examinar i en va fer tallar dos trossos: un per a ell i un per a un parent seu, l'arxiduc Segimon d'Àustria. Per a Maximilià, aquella pedra era un senyal enviat per Déu, i el lloc d'un senyal de Déu era l'església. Allà tothom la podria veure i ningú no se la podria endur. Per això va manar que la pengessin al cor de l'església, lligada amb cadenes, i va prohibir que la tornessin a trencar.

Durant tres segles, la pedra va penjar al cor de l'església. Al seu costat hi havia una inscripció en llatí que encara es cita sovint:

D'aquesta pedra, molts n'han dit moltes coses; tots, alguna cosa; ningú, prou. (De hoc lapide multi multa, omnes aliquid, nemo satis.)

La pedra, però, no es va quedar mai sencera. Molts visitants importants se'n volien endur un record, i els trossos van anar a parar a mans de nobles, savis i col·leccionistes. Durant la Revolució francesa, els revolucionaris la van treure de l'església i se la van endur a Colmar, la ciutat principal de la comarca. Allà en van tallar trossos per a museus i col·leccions científiques, i un de ben gros va acabar a París. Al cap de deu anys, Ensisheim la va recuperar i la va tornar a penjar al seu lloc.

A mitjan segle XIX, el campanar de l'església es va esfondrar i la pedra va caure per segona vegada. En va sortir sense mal, però la vila va decidir que no tornaria a l'església. Primer la van guardar a l'escola i després a l'ajuntament, instal·lat al Palau de la Regència, un edifici del segle XVI al centre de la vila. Aquell palau és avui el museu d'Ensisheim, i la pedra encara hi és. En queda menys de la meitat del que va caure, però continua sent el tresor de la vila.

A l'edat mitjana, la ciència oficial deia que les estrelles no podien caure. Les pedres del cel s'explicaven com a llamps solidificats: per això en deien pedres de tro. Ja el 1492, Johann Heynlin von Stein, mestre de Brant i monjo cartoixà a Basilea, en va proposar una explicació natural, però no la va publicar mai. Al segle XVIII, els acadèmics consideraven les caigudes de pedres històries de pagesos.

Va canviar en dos passos:

• 1794: el físic alemany Ernst Chladni publica que aquestes pedres i masses de ferro vénen de l'espai. Molts savis el rebutgen.
• 26 d'abril de 1803: una pluja de pedres cau a L'Aigle, a Normandia. L'estudi del físic Jean-Baptiste Biot convenç l'Acadèmia de Ciències de París.

Des d'aleshores, Ensisheim es va convertir en una referència: és la caiguda més antiga d'Europa de la qual es conserva la pedra. El mateix Chladni en tenia un fragment, que avui es guarda al Museu d'Història Natural de Berlín. Altres fragments són a París, Londres i Viena.

Avui sabem que és una condrita ordinària, un tros d'asteroide fet de materials tan antics com el sistema solar.

• El mateix any que Colom. Vint-i-sis dies abans de la caiguda, Colom havia arribat a les illes del Carib. A Europa encara no se sabia: no va tornar fins al març de 1493. Aquella tardor, la gran notícia a la vall del Rin era la pedra d'Ensisheim.
• Una pedra amb guàrdia d'honor. Des de 1984, la Confraria de Sant Jordi dels Guardians del Meteorit d'Ensisheim custodia la pedra amb vestit tradicional i organitza cada any una fira internacional de meteorits. El 2013 la va acompanyar a Viena. Va ser el viatge més llarg que ha fet des que va caure.
• Dürer, testimoni? Albrecht Dürer, el gran pintor i gravador alemany del Renaixement, era a Basilea el 1492. Al revers d'una petita pintura seva de sant Jeroni, de cap a 1496 i conservada a la National Gallery de Londres, hi ha una bola de foc que sembla observada del natural. Alguns hi veuen el record d'Ensisheim, però és una hipòtesi.
• Goethe la va veure. El jove Goethe (que seria l'escriptor més cèlebre d'Alemanya, autor de Faust) va visitar la pedra el 1771 i ho va explicar a les seves memòries. Anys després, quan Chladni va defensar que les pedres venien de l'espai, Goethe va ser un dels savis que ho van rebutjar d'entrada.

Dos segles després d'Ensisheim, Catalunya va tenir la seva pròpia pedra del cel.

És el dia de Nadal de 1704 i comença a fosquejar. A Matadepera, el pagès Miquel Batlles és fora de casa quan una claror com de llamp il·lumina la terra, amb el cel ben serè. Alça els ulls i veu una bola de foc, més brillant que el sol, que deixa enrere una columna de fum. El fum trigarà més d'una hora a esvair-se. Després arriba el soroll: un tro, i un altre, i un altre, com si dalt del cel disparessin canons i mosquets. La bola de foc es veu des de Barcelona, des del Collsacabra, des de Verges i fins i tot des de Marsella. És en plena Guerra de Successió, i tothom hi veu un avís del cel.

Els dies següents corre la veu que han caigut pedres negres a l'entorn de Terrassa. Diuen que una ha caigut a la casa d'en Falguera, a Sant Pere de Terrassa. Algú en devia recollir alguns trossos, perquè no s'han perdut del tot. Però durant tres segles ningú no sabrà on són.

El 1938, el botànic Pius Font i Quer rescata d'una masia una col·lecció abandonada des de feia més d'un segle. És el Gabinet Salvador, el tresor d'una nissaga d'apotecaris barcelonins, que havia estat el primer museu obert a la gent de Barcelona. Hi ha plantes, minerals i fòssils. En un pot de vidre, el número 205, hi ha dues pedretes fosques. Algú hi afegeix un sobre amb una anotació en català i un interrogant: «Meteorit?».

El pot passa dècades a l'Institut Botànic de Barcelona. Quan es cataloga la col·lecció, els investigadors s'hi fixen. Dins del sobre hi ha una etiqueta antiga, mig esborrada, on encara es llegeix en català del segle XVIII «Pedra que caigué…» i un any: 1704. El químic Jordi Llorca, de la Universitat Politècnica de Catalunya, i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona analitzen les pedres. Conserven la crosta fosca i brillant que es forma quan una roca crema en travessar l'atmosfera, senyal que es van recollir poc després de caure. El 2020 ho fan públic: són els trossos perduts del meteorit de Nadal de 1704, el que avui es coneix com a meteorit de Barcelona. Avui les dues pedres continuen al seu pot de vidre, amb l'etiqueta, a la col·lecció Salvador de l'Institut Botànic de Barcelona, a Montjuïc.

Amb aquesta troballa, el meteorit de Barcelona entra a la llista de les caigudes més antigues de les quals es conserva la pedra:

• La més antiga del món és la de Nogata, al Japó (861).
• La segona del món, i la primera d'Europa, és Ensisheim (1492).
• La de Barcelona (1704) és la setena del món i la tercera d'Europa, després d'Ensisheim i de Vago, a Itàlia (1668).

Una pedra que cau en un camp d'Alsàcia i dues que acaben en un pot de vidre a Barcelona. Totes van començar sent prodigis: avisos de Déu, amulets, arguments de reis. Les van salvar persones que no sabien ben bé què guardaven: un batlle que va aturar els cops d'eina, una vila que va reclamar la seva pedra, una família d'apotecaris que va escriure una etiqueta.

Durant segles es van llegir com a missatges del cel. Avui sabem que ho són, però d'una altra manera: no anuncien el futur, expliquen el passat. Cada meteorit és un tros dels orígens del sistema solar que ha arribat fins a les nostres mans perquè el puguem estudiar. Cauen del cel, i són ciència.

• Wikipedia (en anglès)
• Musée de la Régence — Ville d'Ensisheim
• La pedra que caigué del cel: el redescobriment del meteorit de Barcelona (1704) — Recercat

La pluja de pedres de L'Aigle (1803) — La caiguda que va convèncer la ciència que del cel poden caure pedres.

Chladni publica l'origen còsmic dels meteorits (1794) — El llibre que va començar a convertir els prodigis en meteorits.

La caiguda del meteorit de Barcelona (1704) — La pedra del cel catalana, retrobada en un flascó el 2020.