El 1812, un aprenent d'enquadernador de vint anys, Michael Faraday, va aconseguir entrades per escoltar les conferències del químic Humphry Davy a la Royal Institution. Va prendre apunts, els va passar en net, els va enquadernar i els va fer arribar a Davy. Menys d'un any després ja treballava al seu laboratori, recomanat pel mateix Davy.

El 1820, el danès Ørsted va descobrir que un corrent elèctric fa moure l'agulla d'una brúixola. Faraday va anar més lluny. Va fixar un imant dret dins d'un recipient ple de mercuri, un metall líquid que condueix l'electricitat, i hi va penjar un fil amb la punta submergida. Quan hi va fer passar corrent, el fil es va posar a donar voltes al voltant de l'imant, sense parar. Per primera vegada, l'electricitat es convertia en un moviment continu. Aquell aparell va donar a conèixer el seu nom entre els científics de tot Europa.

També li va portar problemes. Va córrer el rumor que s'havia apropiat d'una idea del químic William Wollaston, i Davy, el seu mentor, el va acusar de plagi. Faraday es va defensar i en bona part se'n va sortir, però la relació amb Davy ja no es va refer. Quan el van proposar per entrar a la Royal Society, Davy, que llavors la presidia, s'hi va oposar. Faraday hi va entrar igualment.

Durant aquells anys, Faraday, guiat per una profunda convicció que les forces de la natura eren simètriques i estaven interconnectades, es va proposar demostrar el procés invers: si l'electricitat podia produir magnetisme, el magnetisme havia de ser capaç de generar electricitat. Durant gairebé una dècada, va realitzar nombrosos experiments sense èxit, però mai va defallir en la seva recerca.

Faraday no era l'únic que s'ho preguntava. La idea era que, posant un imant al costat d'un fil, hi havia de circular un corrent constant, com el d'una pila. Per comprovar-ho es feia servir un galvanòmetre, una agulla imantada que es desvia quan pel fil que té al costat hi passa electricitat.

Ningú no ho va aconseguir. Ampère i De la Rive van veure com l'agulla es movia en un dels seus experiments, però no en van entendre el significat. El jove Jean-Daniel Colladon va voler evitar que l'imant pertorbés l'agulla i va posar el galvanòmetre en una altra habitació. Acostava l'imant a la bobina i anava a mirar el galvanòmetre. Quan hi arribava, l'agulla estava quieta. Va estar a punt de descobrir-ho.

El problema era que aquell corrent no durava. Només apareixia en el moment en què alguna cosa canviava, durant un instant.

L'estiu de 1831, Faraday ho va tornar a provar, aquesta vegada amb el galvanòmetre a prop. Va enrotllar dos fils de coure en un anell de ferro, sense que es toquessin. Un anava a una pila; l'altre, al galvanòmetre.

Quan va connectar la pila, l'agulla va saltar, i de seguida va tornar al seu lloc. Quan la va desconnectar, va saltar cap a l'altre costat. Era exactament el que havia buscat durant anys. Faraday encara no se'n refiava del tot, i ho va escriure a un amic:

Ara torno a estar enfeinat amb l'electromagnetisme i crec que he trobat una cosa bona, però no ho puc assegurar.

Les setmanes següents ho va acabar d'entendre. Va ficar un imant dins d'una bobina: l'agulla saltava. El deixava quiet a dins: l'agulla tornava al seu lloc. El treia: saltava cap a l'altre costat. El corrent naixia del moviment.

Un corrent tan breu no es podia aprofitar. Faraday es va fer la pregunta decisiva: què passaria si el moviment no s'aturés mai? La resposta era una roda.

El 28 d'octubre de 1831 ho va provar amb un disc de coure que girava entre els pols d'un imant de la Royal Society. Mentre el disc girava, l'agulla no tornava al seu lloc. Havia aconseguit un corrent continu.

Davy no ho va veure: havia mort el 1829. Faraday va presentar el descobriment a la Royal Society aquell mateix novembre. El seu disc donava molt poc corrent, i ell ho sabia, però no el va voler fer més potent:

M'ha interessat més descobrir fets nous i relacions noves derivades de la inducció magnetoelèctrica que no pas augmentar la força dels que ja he obtingut, perquè estic segur que aquests trobaran més endavant el seu ple desenvolupament.

L'any següent, a París, ja hi havia una màquina que treia corrent fent girar una manovella. Unes dècades més tard, les màquines basades en el seu principi il·luminaven carrers i fàbriques.

• Una carta que va córrer més que l'article. L'article de Faraday va trigar mesos a imprimir-se, però una carta seva va arribar abans a París i d'allà a Itàlia. Dos físics italians van repetir els experiments i els van publicar en una revista que portava una data anterior a la real. Segons va explicar Faraday, això va fer creure a molts a Anglaterra que els italians havien estat els primers.
• L'imant encara existeix. L'imant de la Royal Society que va fer servir Faraday forma part avui de la col·lecció del Science Museum de Londres. El museu també conserva rèpliques del disc i del galvanòmetre, muntades per recrear l'experiment.
• Una paraula que va arribar tard. El terme «dinamo» va néixer el gener de 1867, quan Werner Siemens va presentar la seva màquina dinamoelèctrica. Faraday va morir l'agost d'aquell mateix any, trenta-sis anys després d'haver construït el seu disc.

El 13 de maig de 1875, un focus de llum instal·lat al moll de Barcelona, a la Porta de la Pau, va il·luminar la Rambla fins a l'alçada del Liceu. L'alimentava una màquina Gramme, moguda per la màquina de vapor de la fragata Vitoria. Era la primera prova de llum elèctrica a Catalunya i a l'Estat.

No consta que Faraday tingués cap relació amb Catalunya, però el principi que havia descobert hi va arribar dins d'aquella màquina. Ho va fer de la mà d'una família de Barcelona, els Dalmau:

• Uns òptics amb l'exclusiva. Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs, òptics i constructors d'instruments, tenien l'exclusiva de la màquina Gramme per a l'Estat. La màquina de la prova de la Rambla era una de les seves.
• La primera instal·lació estable. El 1875 van instal·lar llum elèctrica de manera permanent al taller de foneria de La Maquinista Terrestre i Marítima, amb l'enginyer gironí Narcís Xifra com a director tècnic.
• La primera companyia elèctrica. El 1881, Tomàs Dalmau i un grup d'empresaris van fundar a Barcelona la Societat Espanyola d'Electricitat.

Quaranta-quatre anys després que el disc de Faraday girés per primera vegada, la seva idea il·luminava la Rambla.

Durant anys, diversos científics van tenir a tocar el corrent que buscaven, i se'ls va escapar perquè era massa breu. Faraday va ser el primer a adonar-se'n. I després va fer girar una roda que no s'aturés mai.

Avui, els generadors de les centrals elèctriques no són discos de coure, i el corrent que en surt no és continu sinó altern: canvia de sentit moltes vegades per segon. Però funcionen amb el que ell va descobrir. Quan l'aigua d'un embassament, el vent o el vapor fan girar una turbina, fan moure imants i bobines de coure els uns respecte dels altres, i aquest moviment produeix electricitat. Així neix bona part de la llum que encenem cada nit. Faraday va atrapar un instant i el va fer girar per sempre.

• Viquipèdia
• Enciclopèdia.cat — Els Dalmau i la Societat Espanyola d'Electricitat

Michael Faraday descobreix la inducció electromagnètica — És l'experiment de l'anell de ferro de l'estiu de 1831, el pas previ al disc.

La primera llum elèctrica a la Rambla de Barcelona — És la primera aplicació a Catalunya del principi descobert per Faraday.