És diumenge 4 de juliol de 1999. Henry Westphal i Mario Renner recorren amb detectors de metalls el bosc que cobreix el Mittelberg, un turó de 252 metres prop de Nebra, a l'est d'Alemanya. No tenen cap permís: són saquejadors. Quan l'aparell xiula, caven a cops d'eina fins que toquen metall.

De terra en surt un dipòsit sencer d'objectes de bronze:

• dues espases, amb els mànecs decorats amb grapes d'or
• dues destrals
• un cisell
• fragments de braçalets en espiral
• un disc rodó cobert de rovell verd

De seguida veuen que les espases valen diners. El disc, en canvi, el prenen per la part central d'un escut. En arrencar-lo li fan un tall a la vora i en malmeten la gran figura d'or. L'endemà ho venen tot a un comerciant de Colònia per 31.000 marcs.

A Saxònia-Anhalt, qualsevol objecte arqueològic és propietat de l'estat des del moment en què es troba. Això vol dir que el disc no es podia vendre legalment. Cap museu seriós no el podia comprar, i durant dos anys va anar saltant d'un receptador a l'altre mentre el preu pujava i baixava.

L'oferta de Berlín va ser l'error dels venedors. L'intermediari va deixar anar que la peça venia de Saxònia-Anhalt, i el director del museu va passar la informació a Harald Meller, que acabava de ser nomenat arqueòleg de l'estat. Des d'aquell moment, el disc tenia algú que el buscava.

L'ocasió va arribar quan els darrers receptadors, a través d'una intermediària, van oferir el lot al Museu Estatal de Prehistòria de Halle. Pagar-los era impensable i dir-los que no era perdre el disc. Les autoritats de Saxònia-Anhalt van escollir una tercera via, sense precedents en l'arqueologia alemanya: una compra falsa.

Hi van intervenir quatre institucions:

• el Ministeri de Cultura de Saxònia-Anhalt, del qual depèn l'Oficina d'Arqueologia
• el Ministeri d'Interior
• la policia criminal de l'estat, que va assignar a Meller un agent encobert per acompanyar-lo en cada pas
• la fiscalia de Basilea, que va acceptar en molt poc temps la petició d'assistència judicial dels investigadors alemanys

La cita era a Basilea, fora de l'abast de la policia alemanya. Per això la policia suïssa va seguir la parella des del moment en què va creuar la frontera. Meller els esperava al vestíbul del Hilton fent de comprador.

Tot va estar a punt de fallar per un detall que ningú no havia previst. Els venedors el van portar al bar del soterrani, on el mòbil no tenia cobertura. Meller va haver d'allargar la conversa amb l'excusa de comprovar l'autenticitat de les peces, fins que va poder enviar el missatge convingut. La policia va detenir la parella i, amb el disc, va recuperar les espases, les destrals i la resta del dipòsit.

Després de l'operació de Basilea, la policia va localitzar els dos saquejadors. A canvi d'un acord judicial, van portar policies i arqueòlegs fins al lloc exacte de la troballa. El 2003, tots quatre, saquejadors i receptadors, van ser condemnats.

Quedava per demostrar que el disc no era una falsificació i que realment havia sortit del Mittelberg. Tres proves hi van ajudar:

• La terra. La que encara duien enganxada el disc i una espasa coincidia amb la del turó, on la nova excavació va trobar restes de bronze.
• Els metalls. El coure prové dels Alps austríacs, a la regió de Salzburg, i l'or, de Cornualla.
• La datació. Les restes orgàniques d'una de les espases situen l'enterrament del lot cap al 1600 aC.

Des de llavors no ha parat de ser estudiat. Meller i Michel ho resumeixen així:

El disc és un dels objectes arqueològics del món que acumulen més recerca per centímetre quadrat.

No tothom hi està d'acord. El 2020, els prehistoriadors Rupert Gebhard i Rüdiger Krause van defensar que el disc era de l'edat del ferro, mil anys més jove. Un equip de tretze investigadors els va respondre aquell mateix any i va reafirmar la datació a l'edat del bronze, que és la que accepta la majoria dels especialistes.

El disc fa 32 centímetres de diàmetre i pesa uns dos quilos. Quan els investigadors el van examinar, hi van descobrir una cosa inesperada: no es va fer d'una sola vegada. El van anar modificant al llarg de generacions, a mesura que canviava la manera d'entendre el cel.

1. Al principi hi havia una lluna plena o un sol, una lluna creixent i una trentena d'estrelles. Set d'aquestes estrelles, agrupades, s'identifiquen amb les Plèiades.
2. Més endavant s'hi van afegir dos arcs d'or a les vores, que marquen el recorregut de la sortida i la posta del sol al llarg de l'any. Per fer-los lloc, es van desplaçar o tapar algunes estrelles: els raigs X n'han trobat dues sota l'arc dret.
3. Després s'hi va afegir un altre arc a la part de baix, interpretat com una barca solar.
4. Més tard es va perforar tota la vora amb una filera de forats petits.
5. Finalment, abans d'enterrar-lo, se li va treure l'arc de l'esquerra.

Per això molts investigadors el consideren la representació concreta del cel més antiga que es coneix. No és tant un mapa com una idea del cosmos que va anar canviant.

Des del 23 de maig de 2008, el disc té un lloc fix a l'exposició permanent del Museu Estatal de Prehistòria de Halle. És la mateixa institució a la qual els receptadors el volien vendre, i al final el va rebre sense pagar-ne ni un marc. El juny del 2013, la UNESCO el va inscriure al registre Memòria del Món, la llista del patrimoni documental de la humanitat on també hi ha la Bíblia de Gutenberg i la Carta Magna.

Qui en vulgui seguir el rastre fins a l'origen té dues parades al voltant del Mittelberg:

• L'Arche Nebra. És el centre de visitants que es va obrir el 2007 prop del lloc de la troballa, en un edifici revestit de metall daurat que sembla surar sobre el paisatge. No hi ha l'original, però hi explica la història del disc i la seva astronomia.
• L'Ull del cel. És un disc d'acer inoxidable polit que cobreix el punt exacte on el dipòsit va estar enterrat.

• Drets d'autor per a un objecte de 3.600 anys. El 2003, un tribunal de Magdeburg va reconèixer a Saxònia-Anhalt els drets de primera publicació del disc, com si en fos l'autor, durant vint-i-cinc anys a comptar des de la primera difusió autoritzada d'imatges, el 2002. Amb aquest argument, el 2005 el mateix tribunal va prohibir que una novel·la fantàstica en dugués una reproducció a la coberta.
• Forjat, no fos. Un estudi recent ha conclòs que el disc no es va fer abocant bronze en un motlle. El van forjar en calent, amb almenys deu cicles d'escalfament a uns 700 °C. Era una tècnica molt avançada per a l'època.
• Assegurat per cent milions. Oficialment, el disc té un valor incalculable. Això no va impedir que el 2006 es fixés un valor d'assegurança de 100 milions d'euros.
• De museu a thriller. El 14 de març de 2026, la televisió pública alemanya ARD va estrenar Das dunkle Vermächtnis, un thriller rodat a Nebra. La trama, inventada, comença quan un dels dos descobridors fictici del disc apareix assassinat.
• L'hotel ja no hi és. L'hotel Hilton de Basilea on es va fer l'operació ha estat enderrocat. Amb ell ha desaparegut també el bar del soterrani, on la manca de cobertura va estar a punt d'esguerrar la trampa.

El 22 de març de 2024, el Museu Arqueològic d'Alacant (MARQ) va obrir una exposició amb una peça inesperada. En una vitrina hi havia una espasa de bronze amb el pom d'or, una de les dues que els saquejadors van treure del Mittelberg. Al seu costat, una reproducció del disc. Era la primera vegada que peces originals del conjunt de Nebra es podien veure a l'Estat espanyol.

L'exposició es deia Dinastías. Los primeros reinos de la Europa prehistórica i hi van col·laborar una vintena de museus europeus. Un dels tres comissaris era Roberto Risch, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, i no hi era per casualitat. És especialista en la cultura d'El Argar, que va florir al sud-est de la península en la mateixa època que el disc. Fa anys que treballa amb Harald Meller per entendre les primeres societats jerarquitzades d'Europa:

• Un article conjunt amb Meller sobre els canvis que van sacsejar Europa i la Mediterrània cap al 1600 aC, l'època en què es va enterrar el disc.
• L'estudi del túmul de Bornhöck, a Saxònia-Anhalt, la tomba d'un sobirà de la cultura d'Únětice, la mateixa que va fabricar el disc.
• L'edició, amb Meller, d'un volum científic del museu de Halle. En aquest volum, Meller planteja que el disc servia als governants per controlar el calendari i les festes, i per mostrar la seva proximitat al cel.

Des de Bellaterra, doncs, s'ha ajudat a posar context a la gent que va fer servir aquell disc per mirar el cel.

Durant més de tres mil anys, el disc de Nebra va guardar silenci sota la terra d'un turó alemany. Quan en va sortir, ho va fer de la pitjor manera: a cops d'eina, venut a corre-cuita i amagat sota un jersei. I tanmateix, aquell tros de bronze rovellat portava a dins una revelació. Una societat que no coneixia l'escriptura va observar el cel amb paciència durant generacions i va voler fixar-lo en metall perquè no se li escapés.

Aquells homes i dones de l'edat del bronze no ens van deixar ni un nom ni una sola paraula escrita. Ens van deixar un sol, una lluna i un grapat d'estrelles d'or. I trenta-sis segles després, encara ens parlen.

• Viquipèdia
• World History Encyclopedia
• National Geographic Historia
• MARQ — exposició Dinastías

La descoberta del mecanisme d'Anticitera — Un altre instrument astronòmic de l'antiguitat, trobat per atzar, que va obligar a revisar el que se sabia de la ciència antiga.

La descoberta del cercle de Goseck — Un observatori solar neolític a la mateixa regió de Saxònia-Anhalt, prova d'una llarga tradició d'observar el cel.

La descoberta d'Ötzi — Una altra troballa prehistòrica feta per aficionats, en aquest cas excursionistes que la van comunicar a les autoritats. És el contrapunt dels saquejadors del Mittelberg.